Passar pel quiròfan està de moda
Actualment, és estrany trobar algú que no hagi passat mai per un quiròfan. Sigui per necessitat, caprici o d’altres motius que potser jo desconec.
Tinc 54 anys i mai havia trepitjat un quiròfan fins aquest any, i malauradament ara hi he estat tres vegades seguides. Dues intervencions dels carpians i una del peu. Aquesta última, la més dolorosa, però absolutament necessària.
Els meus peus són deformes de naixement, petits, torçats, dits minúsculs -vaja- dignes de veure! No tenia opció, o me’ls operava o d’aquí a quinze anys no caminaria. I tal dit, tal fet; ara, però, en tinc un de recte i l’altre tort, però jo no crec que ningú se n’adoni, ni molt menys. Malaurat aquell que s’hagi de fixar en els meus peus!
Un quiròfan no és un lloc gens agradable. Et peles de fred, et posen una bata horrible, unes calces que més val no descriure i uns peücs de la talla 50. Seguidament, t’estiren en una llitera encara més glaçada i et passegen fins a col·locar-te no sé on. Això sí, cal destacar que el personal que t’acompanya és excel·lent: et donen aquell afecte i suport que cal quan estàs mort de por, i de fred. Et posen una via al braç, assenyalen el lloc on s’ha de fer l’operació amb retolador, marcant una fletxa i, finalment, ve el metge a supervisar que tot estigui correcte. I apa, cap al quiròfan!
Un lloc d’aquells que per gust jo no hi aniria mai si no fos absolutament necessari.
I el que encara m’agrada menys són aquells que es volen operar i li fan mil preguntes al doctor demanant com i què els faran durant la intervenció, quan no cal. El pacient s’ha de preocupar de tenir una bona analítica i el vist i plau de l’anestesiòleg. Sense l’aprovació d’aquest no hi ha operació.
Quan et despertes et trobes la mar de bé, però en el meu cas, quan se’m va despertar el peu, vaig veure totes les estrelles, les d’Orient i les d’Occident, i no vaig saltar per la finestra perquè no podia posar-me dreta. No és el meu fort aguantar el dolor, malgrat que alguns diuen que és bo sentir-lo. No sé, deu ser per sentir que no ets mort.
Passats els dos dies a prop del suïcidi, el dolor va marxant i el peu ha millorat molt. Segueix sent igual de lleig, però no em farà mal i millorarà la meva qualitat de vida.
Sobre les operacions d’estètica, em semblen bé si la persona té un complex terrible i això sembla que els arreglaria una mica la vida. O fins i tot uns petits retocs si el físic és del que vius. La bellesa és una cosa molt subjectiva i lligada a l’estat d’ànim de la persona.
Ara per Nadal segur que hi ha hagut ofertes per passar per quiròfan i posar-se aquests morros que porta tothom que em recorden l’Ànec Donald, unes tetes com dues boles de la bolera inflades que, vistes unes, vistes totes. Que tothom agafi l’oferta que més li convingui. Amb diners o crèdits, passin per quiròfan. Despertin amb una cara o cos millor del que tenien, passin un dolor de la mort divina i, passats els anys, veurem si segueixen estant tan contents amb el resultat.
El meu resultat serà poc visible però pràctic, molt pràctic: podré caminar perfectament. Jo tinc uns llavis molt prims i no me’ls operaré pas, amb un pintallavis m’apanyo de sobres, i de tetes no em puc queixar.
M’operaré de l’altre peu, per força, i aquí els deixo la cua per entrar a la sala tan gelada i terroríficament demandada.
No esperin a les rebaixes, valorin els riscos i recordin que un metge és un professional que practica la medicina i que intenta mantenir i recuperar la salut humana mitjançant l’estudi, el diagnòstic i el tractament de la malaltia i lesió del pacient.
