Saber distingir allò que és necessari

Qualsevol sistema proteccionista, després del temps de la seva implantació, pot esdevenir un fet natural pel nostre enteniment i podem pensar que mai deixarà d’existir. Els sistemes de protecció universal promoguts per alguns estats en la nostra era poden caure o no implantar-se moltes vegades, sobretot per interessos econòmics particulars, per desfetes bèl·liques o perquè són substituïts, fins i tot si són democràtics, pel fet que els seus programes no contemplen ajudes universals solidàries.

Nosaltres estem gaudint en aquests moments de dues cobertures universals: la sanitària i la de les pensions, que de ben segur, amb la matemàtica personal de cadascun, una gran majoria no cobriria les seves necessitats actuals o futures. En el nostre sistema sanitari actual, tal com diu en Manel del Castillo, Director General de l’Hospital Sant Joan de Déu: “El sistema té risc, ningú no pot garantir que continuï. La gent pensa que això és per tota la vida, però durant 5.000 anys d’humanitat, només en 50 hem tingut Estat de benestar”.

Ens fem actors propagandístics de la nostra longevitat, com si el nostre ADN hagués fet un tomb i, per dir-ho d’alguna manera, això no és així, perquè necessitem ajudes, almenys avui. Ens faríem creus de com, gràcies a les prevencions mèdiques, que són la causa de l’allargament i la qualitat de vida que gaudeix una part de la població del nostre país, en gran mesura són responsables d’aquesta longevitat. Les recuperacions a les sales d’operacions hospitalàries, que fan sobreviure a morts segures, així com les investigacions per nous tractaments i nous fàrmacs, medicaments en dispensa crònica que, sense ells, qui els necessita no sobreviuria.

Es donen també raonaments similars pel que fa al sistema de pensions estatal espanyol actual, que és de repartiment i no de capitalització, cobrint també pensions de supervivència, donant-se la mà per assistir aquesta longevitat. Independentment del sistema privat de capitalització no solidari, que també fa pinya i ajuda.

La paradoxa és que, quan es demanen més drets que deures als sistemes públics per millorar-los, no pensem que ens ho donaran sense límits, a ben segur més del que nosaltres hem aportat. És clar, ens ha de cobrir el que necessitem.

Aquesta anomalia que caldria analitzar, i que sobresurt del nostre raonament personal de protecció, té el greuge afegit que, com és un fet que s’ha materialitzat políticament, potser no hi pensem prou quan és l’hora de donar suport democràtic als governs de progrés que ho han fet possible.

Vagi per endavant, per desfer mals entesos, que crec en la compatibilitat de l’allò privat amb el que és públic. Però el que tinc clar és que un ens privat no podrà repercutir en el seu estat de comptes la cobertura a una part de la societat que, per les seves circumstàncies, al llarg de la seva vida hagin estat poc contributives i, per adobar-ho, castigar-los a la seva sort.

Quan es posa a prova amb desastres naturals, per una emergència que necessitarà de socors col·lectius, com tenim per exemple, i no tan lluny, la COVID-19 que es va desenvolupar com a pandèmia, és clara la conclusió. Les magnituds de qualsevol desfeta fan raonar per desmitificar el que “el poble pot salvar el poble”, perquè només unes organitzacions estatals o supranacionals amb fons comuns suficients i potents poden donar resposta per restablir qualsevol caos que es pugui originar. Aquí caldria fer molta pedagogia d’informació política, també des de les associacions civils, encara que només fos per fer entendre la nostra col·laboració, encara que només sigui per sentir-nos solidaris per interès.

Tocar de peus a terra és saber distingir el necessari d’allò que no ho és, i que valdria la pena d’extingir, o almenys seleccionar el que és innecessari. Si volem que la bossa de la guardiola estatal, regional o local, fent ús d’un bon criteri d’administració i estalvi, pugui ajudar a arribar a allò que interessa a les majories necessitades, que són els sistemes de protecció solidària. Valdria la pena recordar que totes les normes establertes al llarg de les civilitzacions fins avui ens diuen que no n’hi ha cap que hagi durat sempre.

I per això cal estar vigilants per preservar l’Estat del Benestar del qual gaudim.