L’habitatge, el repte
La pèrdua del poder adquisitiu de les famílies, per damunt de qui governa, sobretot en moments econòmicament expansius, és l’indicador de què alguna cosa no es fa bé. Tenir una anàlisi de les mancances, de què els que manin pot produir i fer les rectificacions pertinents, sempre dependrà de què els que manin en el complex sistema financer d’un estat, d’una comunitat o d’un municipi vulguin o puguin solucionar-les. Per això, cal aclarir el concepte que tinc sobre les ajudes socials, que ho són per esmenar desequilibris de la nostra societat i que ens cal trobar-hi alternatives perquè no es facin cròniques. Per això, sempre és difícil d’entendre-ho per a qui no les necessita.
Crec que aniria bé fer el record a mig segle passat, quan emergíem d’un passat immobilista i anacrònic, on els drets i deures tant empresarials i laborals estaven sota mínims, juntament amb les proteccions socials amb correspondència per la manca de llibertats de llavors. Pel sistema democràtic d’aleshores, governant els socialistes, vàrem negociar l’entrada a la Unió Europea el juny del 1985.
El fet aclaridor del nostre nivell de vida va ser l’entrada en circulació de la nova moneda de l’euro. L’exemple fou els canvis monetaris. Concretament a Alemanya, amb 1,95 marcs ja tenien 1 Euro, envers nosaltres que necessitàvem 166,38 pessetes per tenir-lo. Aquesta va ser la trompada amb la realitat d’una societat tant de temps descompensada.
El nostre país sempre s’ha enrocat en l’immobilisme. Aprofitant quan hi ha hagut qualsevol crisi, per alentir solucions compensatòries aprofitant qualsevol dinàmica conjuntural negativa del país. Però també cal dir que els nous temps en democràcia han estat un salt qualitatiu i quantitatiu positivista per a la nostra societat per les fortaleses adquirides, però evidentment s’han deixat llacunes socials per resoldre, una d’elles l’habitatge.
El 1998 fou l’any que amb les polítiques neoliberals (d’Aznar), es va aprovar la llei del sòl (privatització) i en sols deu anys el preu de l’habitatge es va incrementar un 167%. També si sumem la dada que el 2022 a Espanya, com uns dels països integrants de l’OCDE, lidera el que menys habitatges té destinats al lloguer social; l’1,1%. La mitjana és del 6%. Àustria té el 37,7%.
El replantejament que s’ha de fer cal tenir en compte el fracàs per l’accés a l’habitatge dels programes de les diferents administracions en democràcia i dels seus plans urbanístics i que fins avui ens han portat a un carreró sense sortida.
Cal recordar que el dret constitucional és a l’habitatge, no a la propietat, per això crec que ha arribat el moment del lloguer social. Trobar tots els mecanismes per fer un ambiciós parc d’habitatge públic necessita grans recursos econòmics i es pot emmarcar en un sistema estatal o amb una col·laboració mixta pública-privada per aconseguir rapidesa d’execució, sense entrebancs administratius, preu assequible i estabilitat del sistema en el temps.
No podem perdre ni un minut explorant sistemes que sols faran dilatar en el no res, agreujant aquesta crisi insostenible. Tot això és fruit de caure en l’error de creure que el lliure mercat ho resol tot per si sol. Estic convençut que el liberalisme extrem és el pitjor enemic del capitalisme i no m’agradaria que aquest fos el motiu del seu fracàs, sinó que fossin les alternatives socialdemòcrates que jo defenso.
El signe real que determina qualsevol govern es diferencia no pel seu nom, sinó pels seus fets. Encertar qui pot intervenir per aplicar les correccions a les mancances és feina feixuga, i més quan es tracta una necessitat bàsica com pot ser normalitzar un habitatge assequible per a tothom, que ha de tenir el mateix tractament que hem donat a la sanitat i l’educació.
Qui es pot sentir responsable i entendre el deure per cercar la solució? Avui tenim al Congrés dels Diputats un govern de progrés per tirar-ho endavant, per fer-ho possible legislativament. En cas de no fer-ho, pot generar inestabilitat de convivència i arribar a posar en perill la democràcia.
Resoldre’l deixa de ser una prioritat, és una obligació. Encara estan a temps a fer-ho.
