Jutja’m quan siguis perfecte
Jutja’m quan siguis perfecte. Quan t’hagis posat les meves sabates i hagis trobat les mateixes pedres que he trobat jo al camí… Quan hagis viscut les meves pors i hagis carregat les meves culpes constants per no saber fer les coses millor, per haver comès els mateixos errors que jo. Quan et llevis al matí i la sensació de tornar a repetir una altre dia el mateix de sempre, en una sínia constant, et trenqui per dins. I no, no em diguis “ja t’ho vaig dir”, o aquella frase tan sense sentit de “jo en el teu lloc no hagués fet el mateix”, perquè no és cert. Si fossis jo, amic, haguessis fet exactament el que he fet jo, perquè series jo. Tindries la meva infantesa crua i els meus pares, que em van transmetre el seu dolor i les seves pors com tots els pares del món. Haguessis ensopegat als mateixos llocs que jo i haguessis comès els mateixos errors. Portaries les meves creences limitants inconscients i arrossegaries les mateixes ferides emocionals. Carregaries les meves experiències i les seves conseqüències… Series jo i el meu garbuix de pors. Per tant, haguessis fet, fil per randa, exactament el mateix que jo. Et diré més, quan em miris i el que veus et molesta, no és per mi, és per tu.
El que veus en mi que tant et trasbalsa és el que et fa ràbia veure en tu i no pots mirar encara. I si el que veus en mi i t’agrada també és teu. Sóc un mirall cruel i meravellós de les teves precioses misèries. Dels teus encerts i les teves ensopegades. Les persones sovint jutgem els altres i no tenim ni idea de què carreguen al damunt. Critiquem des d’una visió parcial i esbiaixada de la realitat, la nostra realitat, que no és la realitat aliena. Critiquem des de la nostra parcel·la de món reduïda i volem donar lliçons quan no sabem ni què hem de fer amb la nostra vida. Encara més, critiquem per distreure la mirada i així mentre ens fixem en les vides alienes, deixem de mirar la pròpia i de fer aquells canvis que tant ens calen. Jutja’m quan siguis perfecte. Quan et llevis sentint el meu dolor i vegis el món des de la meva ment també reduïda per una percepció equivocada… I jo mentrestant, faré el que pugui. M’equivocaré segur, pots tenir-ho clar.
El que espero és aprendre tant dels meus errors que pugui començar a creure que són encerts perquè els aprofito per ser una millor versió de mi. Una versió més serena, més madura, més humil, més conscient que també jutja i necessita tota l’empatia del món.
