És amor?

De vegades estem tan desesperats per rebre amor que acceptem succedanis. Baixem el llistó i fingim que  allò que ens donen és el que volem, que en tenim prou amb poc, que no en necessitem més. I per dins, ens esvaïm cada minut que passa. Mirem a terra en lloc d’aixecar la vista perquè ens fa por trobar-nos amb alguna mirada que ens cali i s’adoni que vivim un amor a mitges, perquè suportem amb prou feines arrossegar la situació, però som incapaços de dir-ho en veu alta.

Ens han educat per fugir de la soledat, per avergonyir-nos d’estar sols, com si haguéssim de demostrar davant dels altres que estem sempre amb algú, que algú ens estima… Que som dignes d’amor. I l’amenaça d’una soledat rotunda ens obliga a vegades (o això creiem) a acceptar situacions que ens buiden per dins… Estem tan sols de vegades estant acompanyats… Aquest és el pitjor tipus de soledat, la que porta llast, et fa sentir desemparat i aïllat. No perquè tinguis al teu costat algú que no t’omple, sinó perquè has baixat tant les teves expectatives que no et reconeixes, perquè has deixat tant de banda el que vols que la vida que tens sembla una vida aliena.

Ens han educat per pensar que si ningú ens estima no valem res… I per evitar aquest horror, deixem que ens estimin a mitges, que ens estimin a estones, a ràfegues, amb presses… Com si haguéssim d’exhibir-nos per ser dignes, com si rebre petons buits i inacabats ens fes millors… Com si fóssim trossos de carn a la venda.

Ens castiguem i modifiquem per atraure els altres. Som un esquer, una ombra de nosaltres mateixos esperant que algú ens dediqui una mirada dolça… Quan en realitat, l’única mirada dolça que ens cal per començar a sortir d’aquest dolor autoimposat és la nostra… Cerquem engrunes d’amor perquè potser no creiem merèixer més, i per això trobem amors buits. Amors sense arrels, però amb grans fulles, amors que volen lluny, però que mai caminen al nostre costat, amors que enlluernen tant que no ens deixen veure que en realitat porten una disfressa. Això no és amor, és un pegat, una manera de sortir corrents esperant trobar un lloc on fugir i no haver de trobar-se a un mateix.

I l’amor és més que això. Sense dependència ni necessitat. Estimar mai no és limitar-se, ni comprimir-se, ni rebaixar-se… És expandir-se, augmentar de mida i sentir-se lliure.

No és arrossegar-se, és notar que voles encara que sigui per dins davant del so d’una veu sinuosa o el tacte dolç d’una mà tèbia.

Estimar no és plorar, és riure. No és dir ni que sí ni que no, és escoltar i poder explicar-se.

S’estima amb paraules i amb silencis… S’estima amb petons i amb mirades.

No és anar al darrere ni al davant, és estar al seu costat.

S’estima amb el pensament…

L’amor no doblega, ni buida, ni renya, ni tanca, ni manté enganxat al telèfon esperant un missatge o una emoticona artificial.

L’amor escurça distàncies. L’amor no t’amarra, et deixa anar. No et pregunta què fas inquisitivament, et pregunta què somies… No et troba, et cerca… No t’habita, t’acosta a tu mateix.

S’estima sense regnes, ni lligams… S’estima gairebé sense normes més que les del respecte o un joc compartit.

Es comença a estimar estimant-nos sense peròs ni culpes.

L’amor és, de vegades, un silenci i d’altres una paraula, però sempre hi ha un moment en què esclata i es fa evident…

I no hi caben en aquest amor totes les formes d’estimar petites, reduïdes, estancades, tòxiques… Totes aquestes formes d’estimar que no curen, que no calmen, que desesperen….  Que lliguen, que amarguen, que caduquen en dos dies, que s’adulteren…

L’amor sempre és l’antídot, no pas la malaltia… És la causa, no la conseqüència. És la força necessària per seguir caminant, no és el camí… No és la poció màgica que farà que ens estimem a nosaltres mateixos, sinó el bàlsam que arribarà a nosaltres quan hàgim après a estimar-nos…

L’amor no fa mal ni et fa plorar, t’acompanya. Et recorda el teu gran valor i et fa venir ganes de compartir-lo.

Si et dona engrunes, no és amor… Tu no ets un ocell.

Si et fa por, no és amor, et mereixes calma.

Si et de parlar sense avisar, no és amor, és un fantasma.

L’amor és massa gran per tancar-lo, engabiar-lo, sotmetre’l i viure’l per etapes o amb ensopegades. No accepta pedaços. No tolera veritats a mitges, ni canvis de baralla a mitja partida.

L´amor no s’entén, es viu. No es desxifra, se solca cada dia, es construeix… No és una batalla, és una festa. No és la solució, és la il·lusió que et dona energia per trobar-la.

L’amor no és el remei per a la soledat, ans al contrari… És la soledat ben apresa que ens educa per saber reconèixer l’amor de debò quan arriba. Perquè quan aprens a estar sol amb tu mateix és quan deixes de córrer el risc d’estar mal acompanyat…