On som i cap a on anem?

A la llum de l’actual epidèmia ocasionada per un virus letal i altament contagiós, hem observat -aquesta vegada de manera clara i sense intermediaris-, qui governa realment aquest Estat, pretesament autoanomenat “la democràcia més consolidada d’Europa”. I la visió, almenys a mi personalment, em resulta decebedora. Molt decebedora.

Ja no és el quixotesc espectacle de veure els militars i els comandaments dels cossos policials oferint rodes de premsa per informar del que està relacionat amb una epidèmia que afecta la salut de les persones –i que res té a veure amb preteses “guerres” o “lluites” contra ningú–, i observant la clamorosa absència d’especialistes contrastats explicant què cal fer o de quina manera ens hem de comportar per minimitzar els riscs de contagi.  Ja no és el silenci o la mínima presència de la monarquia corrupte, covarda i autocomplaent, que s’aïlla de la seva ciutadania en uns moments d’altíssima vulnerabilitat (més preocupada d’amagar les hereves o de silenciar la paternal corrupció de l’emèrit). Ja no és la ineptitud de la gestió de “la autoridad competente”, que s’autoregala tot el poder legal de l’estat, i que demostra que no sap, o no escolta, o no sap interpretar els missatges que li arriben o, simplement, que la mediocritat en la preparació que se suposa que tenen, ara ha quedat en lamentable evidència a ulls de tota la població que –cega i sorda com és–, els va votar i, segurament, els tornarà a votar…, perquè tampoc hi ha res de mèrit a l’altra banda del pastís polític (només de pensar què hauria passat amb un govern format pel PP, Cs i VOX, em fa venir basques…). Ja no és la misèria moral dels grans bancs i empresaris que pensen en termes d’economia –la seva personal, evidentment–, i no els importa que morin persones per tal de poder continuar vivint com a veritables “reis” i elits que saben que són. Ja no és el silenci eixordador d’una jerarquia eclesiàstica que no ha donat res per ajudar a qui ja no té res. El seu silenci o les seves pregàries no han trobat ningú que se les escolti. Si Déu existeix, sembla que en aquests dies està de vacances o que ja ha desistit d’intervenir, tot veient la misèria moral dels seus representants terrenals (més preocupats per no ser contagiats o per tapar les seves impúdiques temptacions carnals dels últims anys). I ja no és l’estupidesa de pretesos “salvapatrias” de l’extrema dreta que volen aprofitar el trist i delicat moment, per tornar a imposar una dictadura militar com a govern de la nació. Ai, aquest nacionalisme primitiu que tot ho fonamenta en la bandera, l’himne i la unitat – uniformadora d’una falsa pàtria que només existeix en la seva malaltissa imaginació!!

És la certesa que la majoria dels ciutadans de l’Estat estem abandonats. És la certesa que només som dades per fer estadístiques més o menys galdoses. És la certesa que les nostres vides serveixen per fer possible el benestar d’unes minories que només es miren el melic i que no els importa el més mínim el que passi als pobres –tots ho som, no us penseu que esteu al marge d’aquesta afirmació. És la certesa que Espanya és una gran mentida. La més gran mentida que mai ningú al llarg de la història ha estat capaç de crear. És la percepció que això –Espanya–, no té remei…, perquè no el vol ni el necessita. A les elits ja els està bé com està i no cal canviar allò que ja funciona. Que es morin 10 o 100 mil persones no és un problema. Ja fomentaran els naixements o portaran migrants per poder seguir fent funcionar la maquinària que genera els recursos que necessiten per continuar amb les seves festives vides en els clubs privats i en les fantàstiques illes on van a passar les seves merescudes vacances (ja se sap que governar els pobres porta molta feina i cal descansar de tant en tant).

Tinguem-ho clar, estem abandonats a la nostra sort. Com queda demostrat, els nostres experts polítics s’han preocupat més del màrqueting i de la imatge, abans que de les realitats punyents que ens toca viure. La crida, repetida i insistent, a la unitat per lluitar contra el virus, demostra com Maquiavel presideix la tauleta de nit dels qui tenen el poder de decidir el nostre futur. De quina unitat ens parlen? De la dels balcons –ara descoberts com una part de la vivenda que sempre havia passat com a inútil? La de la cançoneta enfadosa que intenta fer-nos creure que és més important resistir que aixecar-se, lluitar i revoltar-se davant de la miserable ineptitud dels governants? La unitat dels militars oferint espectacles grotescs amb la seva bandereta cada dia? De quina punyetera unitat ens parlen, de la renúncia a la llibertat? O de que ens hem de conformar en perdre a persones concretes a qui ens estimem? Aquesta unitat no és la nostra, és la seva unitat, la dels privilegiats que volen continuar vivint a costa de tots nosaltres.

El futur és incert i no sabem el que ens espera. Només hi ha una cosa segura:  i és que si seguim permetent que tot continuï igual com fins ara…, és que ens ho mereixem de debò. I aleshores, només podrem viure mesells a les seves ordres, abaixar el cap i posar-nos-hi bé per tal que ens donin pel darrera a plaer…, o diem prou, fins aquí hem arribat, i fem caure un sistema que no ens vol ni ens estima…, més enllà de ser els xais necessaris per alimentar els rics i poderosos. La decisió del nostre futur la tenim en les nostres mans…, i en la dignitat i memòria de les persones que estimem i que han perdut la vida de manera lamentable, inútil i maldestre.

Una abraçada i tota la meva admiració per totes les persones que cada dia es juguen la salut per poder continuar aguantant aquesta epidèmia. Ells i elles són els veritables herois del nostre futur. Gràcies.