Els anys cinquanta XLIV
Publicada l’anterior columna, alguns amics em feren arribar la seva opinió. M’havia quedat curt detallant els caps de setmana de l’estiu, especialment del final de la dècada. Intentarem completar-ho.
Primer, permetin que faci una rememoració de l’evolució de les pilotes, objecte present a moltes diversions. Els que vàrem néixer pocs anys després d’acabada la guerra, vàrem començar el col·legi dins la dècada dels quaranta. Tenim el record de veure al pati als grans (ganàpies, els deien) jugar amb una pilota de draps. Molt ben cosida, segurament per alguna mare. Apareixen després les pilotes de goma gruixuda i finalment les de cuir -reglament, en dèiem- . Tenien el que se’n deia la “tireta”, que tancava el lloc d’inflar-la. S’inflava la càmera per l’anomenat “pitorro”, que es lligava amb un cordill de cotó, i un cop introduït dins la pilota, calia anar passant la tira de cuir pels diversos forats amb l’ajuda d’una eina semblant a un tornavís amb una ranura final. Aquesta “tireta“ era temuda per fer caps al futbol i al bàsquet perquè botava malament. Al cap de poc, varen sortir les pilotes amb vàlvula per inflar, que són les actuals.
El 1957, que ja teníem turisme, arriba la televisió. Amb aglomeracions als aparadors de can Llobet del carrer Sant Josep i casa Porti del carrer Església. Aviat es varen veure televisions als bars, en blanc i negre, i era un motiu per sortir els vespres especialment els dissabtes, quan es feien programes d’entreteniment. En citarem un, els dels vienesos Artur Kaps i Franz Joham, que feia les delícies per passar l’estona. També els dibuixos animats procuraven distracció. El gat Fèlix, amb els seu accent “andaluz” i els telefilms força desmillorats per la traducció i el doblatge sud-americà.
El club de bàsquet, el JACE (Joventut Acció Catòlica Espanyola), tenia la bona intenció de deixar la porta gran del carrer Calvo Sotelo (Ànimes), prou oberta per entrar i jugar a bàsquet. Quasi sempre estava la pista plena. Es jugava a campionats de tir des de diverses posicions i partits a una sola cistella, tres contra tres o quatre contra quatre. Una modalitat que ha esdevingut olímpica (ves per on). Els jovenets que volien practicar aquest esport podien practicar el tir per millorar.
El cinema, tot i la calor, era la distracció esperada dels caps de setmana. Al haver-hi sessió els dissabtes a la nit, s’esperava l’opinió dels que havien anat respecte la qualitat de les pel·lícules vistes. Quasi mai es coincidia, excepte en films de reconeguda fama, però a l’estiu no es prodigaven a Calella. L’any 1955, es va inaugurar el cine España, completant l’oferta amb el cine Àncora i la Sala Mozart. Quines cues de gent esperant per entrar, endolcides pels venedors de fruits secs amb els seus carrets i gelats d’establiments propers. Quin record els anomenats “polos”, un tros de gel amb edulcorant de colors que refrescava molt sense aportar cap caloria.
Vista parcial del cine Àncora, quan tenia més de 1.400 localitats. (Foto: Lambert Cussó)
A partir de 1957, comencen a funcionar el anomenats “cruceros Costa Brava”, una barcassa que amorrava a la platja per embarcar i desembarcar per mitjà d’una escala plegable a proa. La primera fou la “Sirena”. Era enfocat als turistes, però molts calellencs disposats a gaudir del viatge a la Costa Brava, Lloret i Tossa aprofitarem aquesta nova atracció, passant el dia a alguna d’aquestes poblacions, que ja tenien fama d’estiueig i turisme. Gràcies a les botigues d’articles de platja pel turisme, vàrem conèixer les ulleres i el tub (ara en diuen esnòrquel), per nadar i contemplar el fons marí, ben pelat davant del poble i amb sorpreses a les roques. Les aletes vingueren mes tard.
A partir de 1956, els establiments de banys situats a la platja, Suñé i Subirà, comencen a fer ball amb tocadiscos, animant els vespres i les nits fins a hores prudencials. Varen engalanar la façana de les seves entrades amb molts llums i resultaven atraients. Hi acudien els turistes, fins i tot tenien espais reservats a nom del hotel. L’afluència del jovent fou considerable. Així, els de Calella, ens vèiem “ acompanyats” per alguns de Pineda i sobretot de Malgrat que es desplaçaven amb motos. Les motos aquells anys eren admirades per l’element femení. Quan el diumenge els de Calella sortíem del cine i fèiem via cap als banys, ja hi trobàvem situats aquests forasters. La sortida del cine, sobretot la de l’Ancora resultava espectacular. Obrien les portes del carrer Sant Joan i es sortia en direcció al passeig, força acalorats. Igualment al cine España, sortint per la part dels lavabos que accedia al cafè i cap al carrer. L’any 1958 s’afegí als banys la construcció de La Gavina, que pel jovent calellenc i pels turistes va ser una oferta més.
