Els anys cinquanta XLII: festes i commemoracions XXVI

Acabades les festes per rememorar de la dècada, intentarem narrar com passàvem els “fins de semana”, aquells que vàrem començar-la com nenes i nens de primera comunió i l’acabarem com els joves que havíem vist néixer el turisme a Calella. En dèiem fins de semana, no caps
com es diu ara, contrariant la bíblia que diu va descansar el setè dia.

No eren iguals els dies, mig dissabte i el diumenge, a l’hivern que l’estiu. A l’hivern, anàvem a col·legi i el matí del dissabte era laborable i lectiu. A les 11 sonava la sirena de l’ajuntament que marcava el fi de les 48 hores de feina setmanal. Els escolars acabàvem el matí. Els escolapis tenien un costum bastant feixuc. Anar a l’església a cantar les lletanies, llarguíssimes, la salve i l’himne de l’ordre calasancia “El alma de los niños…”. Sortosament, et podies entretenir mirant la munió d’àngels pintats, fins i tot jugant amb el del costat a localitzar un angelet que feia això o allò. Total que plegàvem quasi més tard que els altres dies.

El dissabte era el dia del menjar cuit, les mares havien anat a plaça o mercat hi havia noves viandes. A la tarda ens reuníem a jugar a les cases que tenien eixida fins entrada de fosc quan es passava a jugar als jocs clàssics, dames, parxís o llegir tebeos. El TBO amb la seva inefable família Ulises i el professor Franz de Copenhage, també “Hazañas Bélicas”. Hi havia qui afiliat al aspirantat d’AC, podia anar a la tarda al local dels carrabiners del carrer Bartrina (ara pàrquing), local gran, força mal conservat, amb pati per jugar a bàsquet o futbol i amb una
taula de ping-pong.

En el transcurs dels anys lògicament vàrem anar canviant i es sortia més pel carrer, amb l’excusa d’anar a veure els quadrets del cinema, fer passejades i veure la transformació que amb la vinguda del turisme, anava fent el poble, nous hotels i molts bars i botigues. De passada veiem les noies de la nostra edat, que també sortien i feia goig veure-las. Arribat el diumenge, era preceptiu anar a missa. Els col·legis es varen inventar uns llibrets on s’havia de demanar la signatura del celebrant per justificar s’havia assistit. Aquells anys també va ser preceptiu que les botigues posessin un rètol que deia “Cerrado por descanso dominical”. A Calella era molt concorreguda la missa darrere a les 11:30h a la parròquia. Hi havia misses a les Josefines, Frares, Monges i Parròquia.

Els escolapis a Calella tenien per costum cantar lletanies, entre altres cants

Tot seguit, a diumenges alterns, cap al camp de bàsquet, pista que vàrem conèixer de terra i després pavimentada. Situada en el xamfrà del carrer Calvo Sotelo (Animes) amb Bruguera, amb una porta de fusta gran per la sortida. L’ambient era alt perquè teníem un bon equip, poc
tanteig però moltes victòries, vestien de blanc amb una franja horitzontal blava. Hi vàrem veure equips com Joventut de Badalona, Barcelona, Espanyol, Mataró. Pocs anys després es comença el Balonmano (Handbol) a la pista del “Frente de Juventudes”, carrer Església (ara hi tenim un supermercat i pisos). Aquests vestien de negre amb pantaló blanc i tot i semblar una mica violent tenia els seus adeptes. Llàstima de l’estat com tenien la part pel públic.

Als darrers anys, també al matí, anàvem a veure el juvenil de futbol. Eren de la nostra generació i possiblement la millor fornada de jugadors de futbol sortida a Calella. A més també hi venien les noies i s’arrodonia el matí. En sortir del camp de futbol via cap a l’Ancora per
comprar les entrades del cine, en aquelles taquilles en què el taquiller estava quasi a metre de distància. Recordem el preu a 5, 6, 7 i 10 pessetes.

A la tarda els addictes al futbol teníem al camp enfront de can Mias i amb un carrer Església que encara tenia una casa al mig, partits de futbol de categoria regional. El Calella E i D, que vestien de blau amb una franja horitzontal ampla blanca. Començaven els partits aviat- no hi havia focus de llum- a les 15:15h, la qual cosa permetia anar al teatre sobradament i al cine al punt d’haver començat.

Els teatres s’omplien cada diumenge, l’Orfeó i la Cultural. El primer tenia dos pisos, el primer amb “palcos” de vuit cadires movibles tipus menjador i al segon rengle de butaques igual que la platea. Encara no s’havia prohibit fumar i era un continu veure encendre els cigars o les
pipes i el fum cap dalt. La Cultural una platea força llarga i un amfiteatre petit.

Dels teatres i dels cines ja en férem una columna, atesa l’importància que varen tenir en els anys que no teníem televisor.

Sí que volem destacar l’afició a la ràdio com a informació -molta gent encara en deia el parte de les 10, com en temps de guerra- i com a distracció programes de dissabte i diumenge. Teníem Fantasía a Radio Nacional, Taxi Key i “la comarca nos visita” a Radio Barcelona, també
“Cabalgata fin de semana”, programa de Madrid, amb connexió.