La gira de “L’auca del senyor Esteve” ha passat recentment per Calella i Villaret destaca l’orgull d’haver actuat a la ciutat i la gran acollida dels calellencs
Ramon Villaret: “Els calellencs m’heu fet sentir profeta a la meva terra”
La història local és una altra de les seves passions; Villaret està immers en un projecte per donar a conèixer les curiositats desconegudes de Calella
Ramon Villaret al monument de la Sardana, un altre puntal de l'actor
Des de darrere el taulell de Can Villaret, Ramon Villaret atenia amb un gran sentit de l’humor fent que comprar roba interior fos una gran experiència. Des dels seus inicis en la venda ambulant, els seus estudis en enginyeria tèxtil fins a la seva botiga, primer al carrer Creus i després al carrer Església, ja s’entreveia una personalitat extravertida que va explotar durant anys a l’escenari del Teatre Orfeó com a actor amateur. Als seus 69 anys li ha arribat l’oportunitat de treballar en el món de la interpretació professional, on ha rebut grans crítiques pel seu paper de senyor Ramon a “L’auca del senyor Esteve”.
Com està vivint l’experiència de ser ambaixador de Calella?
És un projecte que s’ha fet des del Consorci de Turisme del Maresme i la intenció és portar el Maresme a tot arreu, presentant totes les coses bones que tenim a cada poble, tant si és de menjar com si és d’urbanisme. De moment, s’ha presentat el projecte i els ambaixadors estem expectants per començar a treballar.
Va triar el Far com a ubicació clau de Calella per la seva presentació del projecte ambaixadors, un símbol del qual vostè és un apassionat. També forma part de l’Associació d’Amics del Far. D’on neix aquesta passió i per què el Far?
Perquè és el símbol per excel·lència de la meva ciutat, el que m’il·lumina cada nit. Me’l miro i és el que em pica l’ullet. I és que hi ha una complicitat entre la gent de Calella i aquest Far que no es pot explicar. El Far va amb l’ADN de Calella. També tenim les Torretes i el Passeig de Mar, que són magnífics, però per mi és l’element més representatiu de la ciutat.
Quins són els altres llocs que considera icònics de la ciutat?
Les cases modernistes, ja que darrere de cada una d’elles hi ha una petita història. Fa poc, vaig llegir un article d’en Josep Llobet on parlava sobre la construcció de la Torre Macaya i la del Palau de Barcelona, que es va fer tres anys després. Es creu que l’obra és del mateix arquitecte i sembla que es vol atribuir també a en Puig i Cadafalch, com la de Barcelona. Amb tot això vull dir que tenim un gran modernisme.
Creu que els calellencs coneixem prou la ciutat o tenim coses per descobrir?
Hi ha moltes coses per descobrir, falta donar-la a conèixer. Tota l’obra d’en Jeroni Martorell que tenim a Calella, per exemple, i la Biblioteca antiga: és una joguina i una casa preciosa. Si voleu saber més de la ciutat, jo us recomano que busqueu a la pàgina dels Amics del Patrimoni Històric de Calella. Trobareu moltes coses, molts articles i fins i tot llocs d’interès que puguis visitar.
D’on neix aquest interès per la història de Calella?
Al començament del 2019, vaig anar al Matarranya amb les meves germanes. Quan viatjo amb la meva senyora no ho porto mai organitzat, però si se m’hi afegeix una tercera persona, pots comptar que sabré on anem a dinar i tot. Quan vaig visitar el poble de Beseit, em vaig posar en contacte amb l’Ajuntament i em van donar un fulletó que, d’una manera molt simpàtica, t’anava portant per tot el poble com una gimcana. Em va agradar tant que el vam acabar de fer tot. A Calella, anava al teatre, feia la meva feina a la botiga, estava a l’Associació de Comerciants d’una manera molt activa, però no m’havia dedicat mai a saber coses de la ciutat. Llavors em vaig dir: tot això que m’han explicat d’aquest poble, de casa no ho sé. I partir d’aquí, vaig començar a interessar-me per la història del meu poble.
De fet, ara està treballant en un projecte encaminat en aquest sentit, oi?
Això és culpa d’en Pere Puig, perquè em va sentir parlar d’això i em va dir: “Per què no ho prepares, que farem una conferència?”. No arribarà a ser conferència, sinó una xerrada que es farà al setembre a Can Saleta. M’he anat quedant amb els moments simpàtics i anecdòtics de la història de Calella. Totes les persones que estan enamorades de la ciutat veuran que tot ja està resumit en el llibre d’en Josep Andreu, Calella Típica.
Ramon Villaret destaca el Far com l’element més representatiu de la ciutat, tot i esmentar també les Torretes i el passeig com a símbols de Calella. Afirma que encara hi ha moltes coses per descobrir de la ciutat, com el seu patrimoni modernista. Ara està recopilant les curiositats locals per explicar-les en una conferència.
Després del seu pas per “La Puntual”, de TV3, s’ha embarcat en una gira amb el càsting de “L’auca del senyor Esteve”, que està sent un èxit i recentment ha passat per Calella. Com va viure representar al senyor Ramon a casa?
Al final de les dues representacions que hi va haver, vaig voler transmetre el missatge que ningú és profeta a la seva terra. Però que entre tots els calellencs m’hi han fet sentir. Des del primer episodi del programa, anant pel carrer la gent ja em feia comentaris. No és el mateix que siguis d’una ciutat gran o d’un poble petit; a Calella et coneix tothom. I des del primer dia que la gent m’ha comentat coses: “sí, sí, se’t quedaran”, em deien, i jo pensava, si sabessis que està tot gravat. Jo els deia que ho tenia molt difícil perquè hi havia molta competència i entrava dins del joc. Però la prova de debò va ser que quan es va posar la primera sessió a la venda, les entrades es van esgotar en dues hores. És un orgull i una satisfacció veure que la gent ha vingut a veure’t. Pel carrer em deien: “Senyor Ramon, com ho portes? Ets el millor!”. I tot això agrada.
I que li deia la gent després de veure l’obra?
“Ets fantàstic, fabulós, amb tota la seguretat que demostraves, com ho hem gaudit, m’ha agradat molt…” A alguns també els hi deuria sorprendre molt, i jo els deia que està vist des del punt de vista de l’Àngel Llàcer, i ja sabem com és. El text és bastant fidel a la realitat, l’escenografia no deixa de ser una botiga de vetes i fils, i l’ha convertit en comèdia d’art. Per això anem maquillats d’aquesta forma i ho exagerem tot.
Villaret destaca la quantitat de comentaris positius que ha rebut dels veïns i veïnes de la ciutat des de la seva participació als càstings de “La Puntual” i fins la representació de “L’auca del senyor Esteve” a Calella, amb doble passi degut a que es van esgotar les entrades de la primera funció en poques hores.
Com ha estat treballar en aquest projecte després de molts anys de teatre amateur?
Vaig fer una aturada de molts anys en el teatre amateur, feia molt temps que no pujava a l’escenari a Calella. Quan vaig veure que es presentava la gent a “El Llop” em va picar una mica el cuquet, però ho vaig deixar estar. Quan buscaven actors amateurs per “L’auca del senyor Esteve”, vaig dubtar-ho molt, però al final vaig dir: vinga va, presenta-t’hi. I ha sigut un plaer.
Hi ha diferència entre els actors professionals i els amateurs. Els amateurs ens preparem les coses, ho arreglem tot per anar l’endemà amb la furgoneta, carreguem els estris, conduïm, anem al teatre, ho muntem, ens vestim, ens maquillem, sortim i, quan acabem, ho desmuntem tot i anem cap a casa. En canvi, als professionals els diuen: et convoco a dos quarts de quatre. I quan arribes, ho trobes tot muntat, tens la teva americana i la teva camisa amb extrema professionalitat. També és cert que és molt dur, tens només 6 setmanes per preparar-te.
I si hagués de triar, amb quina vessant es quedaria?
És molt difícil triar. He treballat amb gent magnífica a les dues bandes.
Com ha sigut l’experiència treballant amb l’equip de “L’auca del senyor Esteve”?
L’Àngel, per exemple, és molt exigent amb la seva feina. És molt metòdic, encara que no ho sembli. Davant de la televisió té un paper, però a l’hora de treballar, tant ell com l’Enric Cambray en saben molt de comèdia i són molt didàctics. Recordo que, en el capítol 8 que es va veure a la televisió, hi ha un moment que en Llàcer li diu a l’avi: “Joan, al balcó!”. Això és perquè quan no li sortia l’escena, l’enviava darrere al taulell a repetir les paraules que va dir el president Tarradellas fins que agafava el to que volia. I quan ho aconseguia li deia: “Ara canvia el text, si us plau”. I amb això ho va aconseguir. Era una lliçó darrera d’una altra. I amb els companys el mateix, l’experiència ha sigut fantàstica. Anem tots a dalt d’un vaixell i això és molt maco.
Una característica que l’ha definit com a actor és la seva presència en el gènere de la comèdia, com Els Pastorets. S’identifica més en aquest gènere?
També em veig en el drama, no em fa por. Potser m’espanta més cantar, però també ho he fet.
A l’hora de sortir a l’escenari, té alguna superstició o tècnica com entrar amb un peu concret o fer algun símbol, com molts actors?
No. Com que ens convoquen molta estona abans d’una representació, tenim temps per arreglar-nos, maquillar-nos, i quan estem ja mig vestits, pugem a l’escenari i llavors fem una “italiana”, que és passar el text de pressa, sense massa moviments, per així poder agilitzar i refrescar. Després fem alguns moviments per escalfar una mica el cos i la veu amb alguns joves que han fet més teatre i hi estan més ficats que jo.
Villaret destaca que hi ha diferències entre actuar de forma amateur i com a professional. “L’auca del senyor Esteve” ha estat una aventura en la qual destaca la gran relació amb els companys de l’elenc i amb els directors.
Interpreta al senyor Ramon, un personatge amb el qual comparteix diverses similituds com el nom i la professió. En Ramon Villaret aporta al senyor Ramon o el senyor Ramon aporta a en Ramon Villaret?
És en Ramon Villaret qui interpreta el senyor Ramon, i mai marxant del lloc. Porto el control, tot i que em maten al segon acte. És una pena, m’hauria agradat durar més.
Li agrada el personatge?
Sí, és molt maco. També hem de tenir en compte que parlem d’una comèdia escrita l’any 20 i hi ha trossos que són molt forts. Per exemple, l’avi, quan li diu al seu net que s’ha de casar, li comença a aconsellar el que ha de fer amb la dona: “No li expliquis res que tu no vulguis. I mana, mana, mana molt! Mana sempre!” És una obra dura.
Després de tants anys treballant com a comerciant al carrer Església, i després d’uns anys ja jubilat, com ha vist el canvi del comerç local a Calella, en general, i del carrer Església, en particular?
A mi el que em fa més basarda és veure que el comerç tradicional de sempre va desapareixent, de mica en mica. Sort tenim que aquest eix comercial que hi ha tan cèntric a Calella, el carrer Església, fa que vinguin franquícies i gent nova que dona llum. No em voldria imaginar la llum apagada dels comerços.
I que n’opina del mercat municipal?
Em fa molta pena, jo sóc usuari del mercat municipal, tot i que ara ja només queden dues parades, la de Va de Peix i Cal Xoi. Hi ha una dita que diu que no es pot lluitar contra el destí. Amb això vull dir que si la gent no hi va, no hi podem fer res més, no? Una vegada, quan jo estava a l’associació de comerciants, va venir un tècnic i li vaig preguntar com podíem delimitar una zona comercial. Em va respondre: “vostè no va bé. Vostè delimitarà la zona comercial quan vagi amb la seva senyora i arribi a un lloc i pregunti, girem? I ella respongui, girem. Allà és on s’acaba la zona comercial, quan ja no li és atractiva”.
Ramon Villaret regentava Can Villaret, una de les botigues de roba interior més conegudes a la ciutat. Va començar participant als mercats ambulants, cap als any 80 va obrir una botiga al carrer Creus i als 90 es va establir al carrer Església, fins que es va jubilar l’any 2019.
Ha demostrat que no hi ha edat per triomfar en les nostres passions. Quina creu que és la clau de l’èxit i, en el cas del teatre, quin consell donaria a totes aquelles persones que s’hi vulguin dedicar?
Que posin molt d’amor en tot allò que fan. Que si es volen dedicar a alguna cosa, sigui la que sigui, tant a fer ceràmica com a fer teatre, com a fer periodisme, que hi posin tots els sentiments i tot el sentit. I a algú jove que vulgui fer teatre, li diria que comenci per baix, per les escoles de teatre, que aquí ens fallen. A mi m’agradaria molt que hi hagués a Calella una escola de teatre per gent jove. Els diria que no tinguin pressa, que comencin per la base i tota la resta anirà venint. Que ja notarà amb el temps si té aquesta necessitat d’anar a fer uns estudis d’art dramàtic o d’escenografia. També s’ha de dir que li haurà de dedicar moltes hores i que en aquest món del teatre només hi ha un 8% de gent que s’hi guanya la vida. La resta necessita dedicar-se a altres activitats per viure. Si no ho veuen clar, doncs que primer assegurin la seva formació professional en un altre àmbit i després que facin teatre com a hobby. I potser com a hobby surt un altre Àngel Llàcer que organitza un concurs.
De cara al futur, què preveu fer quan acabi la gira teatral? Pujar de nou a l’escenari amb les companyies calellenques o té altres projectes diferents en ment?
El 14 de juliol acabem la gira i com a professional de moment no em plantejo fer res, perquè si hi ha actors molt millors que no treballen, segurament si fan falta els cridaran a ells. No crec que passi, però si em cridessin hi aniria. El que he tastat m’ha agradat molt. Durant el mes de desembre, l’ATSOC farà el musical “Aladdin” i jo hi participaré aquesta vegada.
D’altra banda, també tinc el tema sobre la història de Calella i m’ocupa molta estona. Aquestes hores no són perdudes, perquè són hores de coneixement, però la documentació és molt dedicada. Ara m’han deixat un llibre del 1870 que estic llegint perquè és un fet que és probable que hagi passat aquí a Calella i aquest escriptor va explicar la realitat, segons diu ell. Imagina’t entendre el català de 1870. Vaig de pàgina en pàgina i no me’n surto. En només una pàgina vaig fent anotacions per buscar significats, fins i tot una vegada vaig haver de recórrer a la filla d’un amic meu, que és filòloga.