La memòria de la infància
Quins records d’infantesa perduraran en el temps? És una pregunta que no he sabut o no he pogut contestar. Possiblement, perquè aquesta època de la nostra vida queda submergida en la subconsciència. Només s’obre a la memòria, depenent dels moments que t’han impactat sense saber-ho.
Jo sóc una persona que no em documento massa i pregunto poc. Cosa que de vegades em dona mals de caps i provoca imprecisions, quan vull escriure reflexions o pensaments. Però no em passa pas quan són vivències. En tinc una, entre d’altres, de la meva infància, que ha sobreviscut. És bona, per això no se m’ha esborrat, és una mostra de què alguns records perviuen en el temps.
La meva infantesa va transcórrer a meitat del segle passat. El que en aquells moments esdevenia a algunes famílies, per la tasca laboral diària dels cònjuges, quan vivien sols. El que passa avui molt més. L’ocupació de casa meva era el conreu del nostre camp, per part del pare, que era pagès, i el treball a una fàbrica tèxtil i ajudar quan podia al camp per part de la mare. En general, si es podia, es deixaven les criatures a “aguantar”, com deien, en cases de veïns o amics. El símil d’avui seria la llar d’infants.
La llar en la qual em va tocar conviure, per la meva sort, els temps parcials de dia dels meus primers anys, era la família Cardó, a Can Met. En aquella època, una de les davanteres famílies de pescadors. Era a prop de casa meva. Per situar-nos, a primera línia de mar i a la vora de l’estació del tren de Calella, quan el nom de la ciutat encara es coneixia amb l’afegitó “de la Costa”, segurament que anava bé per diferenciar-la de l’altra, que era “de Palafrugell”.
Es donava el cas en aquesta família la primerenca viduïtat de la Maria amb els seus fills, na Paquita i en Jaume. En el temps que hi vaig ser-hi, em varen tractar com un més de la família, i va ser especial per a mi, amb un efecte paternal, per part del seu oncle, en Bonaventura Cardó (Ventureta) que estava per aquesta circumstància, al front de la família i del negoci.
El dia a dia d’aquesta casa de pescadors em va anar impregnant de una vida diferent de l’acostumada a casa meva, fins que vaig anar a escola. Sensacions difícils d’oblidar. El remenar de les xarxes, com veure armar els palangres, el fer nanses i tot els accessoris de pesca, la feia per mi, una casa diferent. Em ve al cap, els remitgers, treballadors de la mar, que ho feien per la família Cardó, quan arribaven per cobrar la seva paga.
També el conviure en la zona dels pescadors, que jo amb assiduïtat freqüentava, i que es trobava passant el pas a nivell del tren fins arribar els indrets de la platja. Entre la casa del mestre d’aixa, fuster constructor d’embarcacions de la família Turró, situada per entendre’ns avui, a la Casa dels Pescadors, la “maquinilla”, instal·lació a motor per treure les barques, i uns cercles de les subhastes del peix. En aquests llocs, per la festa major, s’instal·laven les fires i l’envelat. Tot plegat era com un raval, un punt i a part de la ciutat que la feien diferent, per la seva característica marinera.
Un dels flaixos que he memoritzat, que es produïen alguna tarda, quan ja podia anar-hi sol, i m’arribava a la sorra, tot berenant, anava lligat el moment amb la contemplació del mar que sempre m’ha acompanyat, des de que tinc ús de raó, a la meva vida, i que ha estat el meu horitzó. Esperava l’arribada de les barques, que segons els tipus de pesca, arribaven per la tarda de feinejar. També recordo els encarregats, els palers, que disposaven el pals, tant per treure, com per varar. Aquets amb el suport de la “maquinilla” feien la feina per hissar-les sorra amunt.
El fet cabdal, per mi, era quan en Ventureta, acabat l’endreçament de la feina de la barca, i disposat a tornar a casa, em pujava a les seves espatlles i érem un sol cos gegantí per mi indescriptible. Ha estat una marca que em va colpir, dins el meu record.
Viure aquests moments d’infant, a molt segur, per les circumstàncies del destí, va ser un privilegi. M’agradaria que sensacions com aquestes les rebessin de la millor manera possible, tothom. Perquè aquesta consciència de la inconsciència, formés part molt important de cadascú i així esdevenir, sens dubte, en una millor manera de ser, en el futur com a persona.
