Moviment Vallderoure o colla Vallderoure
El temps esborra la memòria. Els protagonistes van desapareixent com és norma de vida. De vegades, volem explicar fets llunyans i la memòria ens pot trair. És per aquest motiu que voldria ser fidel al record per evocar un fet que va ajudar i determinar, sense saber-ho, l’embrió d’una entitat que va escampar al llarg de molts anys el nom de la nostra ciutat arreu de Catalunya.
Recordo el rampell que em va agafar en una de les meves estades a Barcelona, amb amics dels meus pares, per l’any 1960. Una filla d’ells era dansaire d’una colla. Vaig acompanyar-la com a espectador a un concurs que succeïa en un velòdrom. Vaig veure per primera vegada un concurs de colles sardanistes. El galop d’entrada dels participants i tot el procés que després seguia; lluïment, revessa i germanor. Aquell descobriment, per mi, fou espectacular. Aquella nit se’m va clavar a dins, com un missatge de compromís.
Quan vàrem tornar a casa, aquí a Calella, no vaig parar d’omplir el cap als amics, que també estàvem reorganitza’n l’Agrupació Sardanista, i que en aquells moments estava pràcticament inoperant. Eren moments delicats, per no dir complicats, amb tot el que feia tuf catalanista. També voldria afegir que les sardanes no es varen pas prohibir, però sí varen canviar els promotors, ja que des de la Guerra Civil fins aleshores, els organitzadors de l’Aplec de Calella eren “Educación y Descanso” i, juntament amb els actes de les nostres festes majors , la petita i la grossa i altres esdeveniments, suposava, tot plegat, una minsa quantitat de ballades sardanistes que nosaltres, la joventut d’aleshores, volíem augmentar, i també d’organitzar-les.
Com anècdota d’aquells moments de reorganització de l’Agrupació Sardanista, imprimíem una butlleta, cada mes, amb format de dos fulls amb la capçalera en nom de l’Agrupació i signat per “sang nova” a l’impremta que tenia en Josep Cabutí al carrer Romaní. El motiu era divulgar activitats locals sardanistes i aprofitàvem quan podíem per afegir-hi “altres” coses.
De vegades penso que els anys de la joventut et fan ser especial, on no medites el risc que poden comportar les teves accions, sobretot en època de dictadura com era llavors, per la causa del retorn cultural i social.
El temps va anar passant i el rampell del compromís per tossuderia meva va anar quallant entre els companys. Les meves visites a en Joan Font i Vila, sardanista d’Aplec i sobretot perquè havia estat dansaire de la Colla Pedracastell de Canet, va tenir recompensa i al final es va materialitzar en un concurs de colles improvisades a la berbena de Sant Jaume, l’any 1961. Va esdevenir però, a finals d’octubre d’aquell any, el primer concurs amb el nom “Vallderoure”, que va ser a Banyoles per les festes de Sant Martirià, amb l’escut pentagonat, idea de l’Enric Marré i que amb la tria de la resta dels fundadors, en Francesc Feliu, Ventura Tortós, Josep Serra, Francesca Vila, Montse i Mercè Llobet, Matilde Mora i Anna Maria Casas, vàrem acordar que els colors distintius serien el blanc i el viola, afegint-hi més tard l’himne de la colla amb la música de la sardana “El llac per joguina” d’en M.S. i Puigferrer, amb lletra meva.
És per mi molt important destacar que l’aglutinador que ens va portar pel camí del començament d’aquesta història fou en Joan Font. Sense ell no crec que ho haguéssim pas tirat endavant, i segurament res després hagués estat igual.
Certament, no pensàvem pas que el que vàrem començar tingués la repercussió que va tenir a la nostra ciutat, amb una total adhesió futura amb centenars de joves que varen confluir en el projecte, amb un gruix cada vegada més nombrós d’acompanyants als viatges, veritables sostenidors financers. Més tard, també s’afegiren petits protagonistes infantils com varen ser la colla Petits Vallderoure, alguns d’ells fills dels fundadors. És ben cert que tot projecte tira endavant si el fas en el moment adequat, quan sintonitzes amb una part de la població i ells hi troben el signe potent, i tanmateix suficient, pel seu desenvolupament i creixement personal.
El fet és que aquesta entitat va transcórrer més a fora que dins de la nostra ciutat. Fent arribar el nom de Calella arreu de Catalunya i a la Catalunya Nord, combinant les sortides, almenys en els començaments de la colla, perquè en Joan feia de Ciceró i aprofitava tots els indrets que visitàvem per explicar-nos la nostra història com a país.
Per aquest motiu, la colla en aquests moments determinats es convertia en un moviment cultural. Era una tasca didàctica d’en Joan, molt personal amb ell, per ajudar el nostre retrobament dels coneixements pairals, orfes que érem tots plegats en aquella època.
La dimensió i la popularitat de la colla a la nostra ciutat va ser enorme, per això varen determinar, els qui en aquells moments podien, prendre la decisió d’incorporar l’escut “Vallderoure” en el monument de la sardana en el passeig de Manuel Puigvert.
Estic segur que molts conciutadans si miren el nostre escut, no saben el motiu de ser-hi, ni a què pertany. Ara que tenim una bona embranzida sardanista a la nostra ciutat, crec que faig bé de recordar-ho, perquè és part de la nostra història sardanista calellenca.
