Els anys cinquanta XXXVIII: festes i commemoracions XXII

Ha passat la Festa Major, era el comentari de les dates posteriors a la Minerva. Moltes valoracions, unes positives i d’altres no tant al llarg de la dècada, sempre tenint en compte que la Calella de principi dels cinquanta poc s’assemblava a la del final. Tenim records i, amb l’ajuda de les publicacions, concretament d’Estela, podem referir-ne a algunes prou interessants, creiem.

Com a moltes converses, començarem parlant del temps. Durant bastants anys, la pluja esguerrava els actes. Aquests se suspenien, canviaven de lloc o s’endarrerien si es feien. Així vàrem tenir sardanes a la nau del “Frente de Juventudes” del carrer Jovara, concerts al Café España i a la Sala Mozart. Sardanes i concerts de la banda al passeig, però a hora més tardana. Cal destacar que l’envelat no era impermeable i, per tant, si plovia fort calia suspendre l’acte.

L’any 1953, la tempesta de llamps, trons i aigua va malmetre l’envelat de tal manera ―deien els avis― que recordaven els fets de l’any 1917, quan va quedar totalment destrossat per una tempesta i va anar a parar a mar. Es va avariar el corrent elèctric i fins a les 11 de la nit, tot estava a les fosques.

L’any 1956 en el programa ja posava ―com a les corrides de braus― tal acte “si el tiempo no lo impide”. Aquell any, sol a dojo.

Curiositats de la festa que destacaven, perquè un any per altre s’anaven canviant activitats. Tenia molta categoria el tir al plat. Els tiradors lluïen les escopetes de dos canons amb una punteria admirable. Es feia als banys Subirà muntant una plataforma que allargassava el terra. Es llençaven els plats amb unes ballestes, dues, muntades dins una trinxera per protegir els que les feien funcionar, cap al mig a la dreta o a l’esquerra. Alguna vegada en sortien dos i es lluïen alguns tiradors, encertant l’un i l’altre.

L’exposició de pintures patrocinada per E i D, tenia bon nivell, quasi sempre els mateixos pintors, amb l’aportació d’una cinquantena d’obres.  Per promocionar la fotografia, l’any 1955 es va constituir la “Penya fotogràfica Calella”, que exposava al vestíbul-botiga de fotografia Planchart.

Coses que no varen durar gaire: les carreres de burros, la gimcana de motos al camp de futbol, una etapa dins la ciutat del Cinturó Ciclista de Catalunya.

El 1953, atesa la forta implantació de les bicicletes de motor es va fer un carrer de “mosquitos”. Anècdota no gaire lluïda va ser el que un participant, venint pel carrer Anselm Clavé – banda Pineda, a l’arribar a la plaça de l’estació, havia de fer una petita desviació a la dreta i seguidament girar fent una corba pronunciada cap a l’esquerra. El participant va seguir recte contra la paret de la quadra de vaques. Les corbes les obligava l’estació que estava just enfront del carrer General Mola.

Els anys que hi hagué envelat, va haver-hi comentaris variats. No va agradar que, l’any 1952, fos decorat l’interior amb motius andalusos. En canvi, l’any 1950 va ser alabat per l’elegància de les làmpades (aranyes) i els cortinatges. A partir del 1958, coincidint amb el canvi d’alcaldia – repetia Manuel Alabern- es va deixar de fer envelat. Moltes crítiques, especialment dels contertulians del Café España. L’alcalde n’era client i callaven els “prohoms” quan estava present. S’havia destacat que la prosperitat s’estava notant a la ciutat i s’estalviaven la despesa de l’envelat. Va resultar estrany.

Dels actes religiosos ja en vàrem parlar a l’anterior columna, però creiem interessant aclarir ―perquè molts ho confoníem― que l’altar muntat, davant del qual ara és la Biblioteca, no té res a veure amb els altars de la processó de Corpus. Era per la processó de la Minerva que baixava pel carrer Bartrina. S’havia inaugurat a la Minerva de 1951 la part de sota de la cúpula i calia anar pagant la despesa de les obres.

A totes les misses sortia un col·laborador que es dirigia als feligresos dient: “recapta per la reconstrucció del temple parroquial”. Doncs l’anécdota explicada per Josep Gras, que en va ser coprotagonista: “Hi havien misses cantades i els cantants parroquials estaven a dalt el cor. En sentir la frase amb veu alta, estaven distrets i a toc d’armonium deixen anar la cantada Aumen (amén reformat).”

Finalment, una curiositat. L’any 1950, el teatre Guignol Didó ―de putxinel·lis― va prorrogar les actuacions una setmana després de la festa major.