El nostre entorn, per viure’l
El nostre entorn pot influir en la nostra manera de viure i també en la nostra manera de ser. Sembla senzill, però no ho és, i menys si no pots triar la convivència i l’habitatge.
A mida que evolucionem cap a una societat organitzada, i més si és avançada i moderna com la nostra (?), sentim que fets amb unes càrregues de valors dispars, com és en el cas de voler equiparar-nos en ella, moltes vegades ens allunyen del nostre objectiu per cercar la tranquil·litat i el benestar i pot ser que per a molts el preu que es paga és alt. Tot i que aconseguíssim l’objectiu que perseguim, ens entrebancaria més encara si hi sumem un esperit que moltes vegades ens envaeix provocat pel desig de posseir part del que ens envolta, corrent el risc que ens pot donar un resultat no esperat amb experiències que moltes vegades no ens són necessàries.
És evident que depèn de nosaltres agafar el camí que creiem més convenient sobre la nostra convivència, que molt hi té a veure amb la nostra manera de ser que hem anat desenvolupant en el temps. Per això crec que, la clau per sentir-nos còmodes, pot ser la importància d’entendre que l’afinitat de cercar benestar és fer una unificació dels teus criteris i que, per arribar-hi, el que has fet és una tria, ni la millor ni la pitjor; la teva.
Un aliat que hi pot tenir molt a veure són els espais on vivim. És per això la importància del disseny, segurament sabent que pot influir en un determinat sistema de viure per interessos diferents en els moments que es duen a terme, perquè a mida que les metròpolis, ciutats i pobles, en els seus establiments pràctics, han anat agafant cos fent un canvi d’un entorn rural a un altre de massificació urbana, quasi sempre per un fet especulatiu. Han sembrat, volent o no, diferències socials per a qui els habiten i per disfressar-ho i voler apaivagar qualsevol impacte sobre les persones, s’han creat zones de compensació forestals o enjardinaments urbans. Però això no treu el fet invasor del ciment i l’asfalt.
Els dissenys de les ciutats creen moltes vegades uns hàbits per domesticar els nostres costums naturals, que segurament venen del nostres ancestres i que tots ho portem a l’ADN, perquè en el fons els lligams ineludibles amb la natura no deixa de ser el propòsit de minvar la nostra consciència que el pas del temps ho ha volgut obviar per un establiment que sense adonar-nos hem assumit i normalitzat.
Fa falta un plantejament per un nou temps per modificar l’actual. Del bosc a les urbs. I cal fer-ho per retrobar-nos amb una arquitectura conciliadora per la seva viabilitat i també pel seu equilibri. Des d’un punt de vista, la pràctica de la història ens diu que som uns depredadors i que pel sol fet de cercar un entorn amb comoditats, no dubtem en trinxar el territori que ens fa nosa per aconseguir-ho.
Les massificacions urbanes és on radica la problemàtica més greu i la que té més difícil solució, més que res pel fet de l’herència passada amb les seves indiscriminades construccions i plantejaments urbanístics. Per això cal estar atents en general a tot el territori. L’augment demogràfic i la despoblació rural per l’emigració a les urbs, seria motiu prioritari pel control del territori pel futur dels habitatges que hauria de ser una aposta principal per un nou concepte d’expansió a la inversa, fent així conciliar els espais naturals amb construccions sense alçades i assolir el que crec un dels punts bàsics per cercar el grau de benestar mínim per la gran majoria, independentment del seu poder adquisitiu.
Per això, l’entorn i l’habitatge són uns dels factors bàsics i importants per cercar el necessari pel nostre equilibri en aquesta recerca pel benestar. És la clau per fer front a multitud de condicionants socialitzadors. Fer-ho possible és un dels reptes del futur, més que res pensant en la sostenibilitat del sistema de convivència. Seria bo que fos així, esperant que ens portés, alhora, a una societat més justa i de retruc més feliç.
