Dimarts i tretze…

Qui més, qui menys, tots (amb alguna excepció) tenim fòbies, manies o supersticions… Sempre hi ha alguna cosa, algun instint que, per dir-ho d’alguna manera, ens fa mirar a sota el llit… Molts esportistes tenen els seus tics especials… Molts futbolistes, quan surten al camp, toquen la gespa i es fan el senyal de la creu; d’altres, si marquen un gol s’agenollen i preguen als seus déus, o miren al cel… Un dia com avui (dimarts i tretze) és el títol d’una pel·lícula de por, d’ensurts… De mirades terrorífiques…

Passar per sota una escala diuen que també és un senyal de perill… Un gat negre, vessar un saler… Heu pensat quin és el vostre senyal de perill?… No heu repetit mai un gest per “si de cas”?… Un amic meu em deia que cada dia, abans d’anar a dormir, sigui l’hora que sigui, s’ha d’assegurar que les portes del carrer estan ben tancades (tot i que les ha tancades ell mateix unes hores abans)… Aquestes manies que, de vegades, ens costa reconèixer, formen part de la vida quotidiana de cada persona… Ara, per acabar, recordo tots els gestos que fa en Nadal (el tenista) cada vegada que li toca començar un joc… El nas, la cinta, els calçotets, les orelles, etc… Em venen també a la memòria la meva àvia i la meva mare que, quan anàvem de viatge, abans que el tren arranqués (perquè els nostres viatges eren en tren) es feien “el nom del Pare”, i no eren pas elles soles… Eren costums del temps… El temps ho cura tot o ho espatlla encara més… Tot depèn del color de les nostres ulleres… Tots (la majoria), potser sense adonar-nos, tenim aquell gest que, inconscient, pensem ens protegeix… Creuem els dits pel que pugui ser… 

Colo, dimarts 13-juliol-2021