Temps d’alliberament, per a qui? (V): epíleg

El moment: “Aquella albada era diferent, molt diferent, era una crua matinada d’hivern. Era el final del gener del 1939 a Calella, semblava que el sol no volia sortir, semblava que el sol també tingués por” (I)*. S’acostava el final d’un malson, però el que realment significava era el resultat d’un enfrontament que mai hauria hagut d’existir. Somnis trencats d’uns fets fratricides que s’emportaven amb ells els millors anys de la seva vida d’una part del poble del país, veient inútils els seus esforços de redreçament i d’altres entenien que arribava el seu alliberament.

L’evasió: “Sala Mozart amb una sessió de ball, era el 1935, moments difícils per la ciutat però la relaxació de l’ambient encomanava a la joventut a viure el seu moment, el seu alliberament. Les colles d’amics es barrejaven on la majoria tenien de 16 a 20 anys i les diferències no els hi manava el seu estatus social, sols aquell ambient propiciava la trobada de noves amistats lliures de ressentiments”(II)*. El jovent d’aquells moments sols volien evadir-se d’un món que molts es negaven de participar-hi perquè trencava la seva manera d’entendre la vida, fent-los triar entre utopies i realitats que s’allunyaven de les seves maneres de vida per a aquelles edats jovenívoles.

L’amor: “Aprofitant els captards d’aquella primavera del 1936 es veien en llocs fora de les mirades que poguessin delatar-los per el no consentiment de les dues famílies”(III)*. S’esmicolaven retalls de temps passats d’un enamorament a contra cor de la Carme i en Lluís, perquè sorgien en moments que imperaven, per damunt dels sentiments, uns fets que enfrontaven famílies. Ells eren mostra per les diferències dels seus estatus social, però era que en aquells moments d’incertesa l’enamorament era un clar vencedor, davant d’aquella bogeria.

L’esperança: “Era la por d’uns i aprofitar el moment de canvi per altres, amb el desig de plantar cara en aquells embats del primers mesos bèl·lics afegint-hi un estat general que feia que aquell sense sentit d’enfrontament i que s’emportava per a molts una part de la seva vida i de les seves il·lusions”(IV)*. Era viure amb l’esperança per molts del retrobament, però el seu desig mai tornaria ser el mateix d’abans d’aquell enfrontament, era sobreviure d’aquell mal estar que et xuclava sense voler i et feia prendre part amb una acció de posicionament necessària.

El moment: La Calella del 29 de gener del 1939 era una ciutat estranya, els carrers buits amb un silenci esmorteït, gent tancada a casa, per la carretera una resta de soldats i civils de la rereguarda republicana que fugia de l’avenç de les tropes “nacionals”, no tothom dormia aquella matinada. Uns de por, d’altres amb esperança del final de la guerra, però l’esperança en el cas de la Carme era per preguntar per en Lluís, encara l’estimava, era una força que l’empenyia a sortir de casa sense res en concret. Encara de nit, la Carme sortí d’amagat de casa carrer avall, anà per trobar els últims de la diàspora malmesa d’aquella confrontació, d’aquell mal acabament pels que es creient legitimats per un poder emanat del poble i en aquella cerca de notícies algú la va estirar pel braç; girà el cap, era un veí, en Salvador i reprenent-la li digué; “-On vas?” però de sobte recordà el seu festeig secret però que tot el poble en sabia i que en Lluís feia temps va marxar al front i ella segur que ara buscava notícies i potser un retrobament. La Carme, en el seu desvari, va confondre’l amb el seu estimat, de cop retornà a la realitat i en Salvador la va acompanyar a casa.

La incertesa: “Un d’aquells integrants de l’última columna, veí de Calella, a mida que s’acostava a la seva ciutat sols pensava en acomiadar-se de la seva família i també de la seva estimada amb la dèria de trobar-la com fos i intentar que l’acompanyés, però no seria fàcil el que pretenia en el poc temps que disposava de la seva decisió de marxar a França. Malauradament, els seus intents varen fracassar, però deixava el seu testimoni amb un jurament de tornada i que el destí diria l’última paraula per ser realitat (V)*.

La reflexió: Els dominis quan no són compartits i els canvis socials s’obren pas a uns canvis d’època sempre comporten enfrontaments civils traumàtics i al final la pau que pot generar donant la victòria a un bàndol pot crear una incertesa amb una deriva de violència que pot ser visceral i pot manar sobre el sentit comú, per venjança de fets passats i allargant l’enfrontament pels vençuts.

Cal deixar de ser un país caïnita; difícil compliment com és un defecte humà, perquè sols la concòrdia i el respecte poden donar resposta a una bona i llarga convivència per redreçar les diferències en un marc adequat d’entesa on la violència hi sigui absent, sols així la paraula alliberament tindrà tot el sentit per a tots.

()* Fragments de relats anteriors.