Temps d’alliberament, per aquí? (III)
Calella era a les portes de les quals farien trontollar la seva convivència i consciència arrossegades per fets aliens que provenien d’uns canvis polítics de tot el País i que es reflectien a la nostra ciutat encetada per aquell nou vingut fatídic 1936 que serien cabdals pel destí de la majoria de persones. Mai podien ningú podia pensar que les actualitats dels moments els farien ser actors de les vides del poble i que no deixarien pas marge, moltes vegades els que volien posar-se de perfil.
Per aquest motiu quan no pots triar, quan els sentiments es superposen a les lògiques endutes pels fets polítics a on cada família en té unes formes diferents de viure i viure-ho ,molt més amb la referència quan aquesta és l’epicentre de na Carme i en Lluís vivint en mons diferents portant la seva coneixença amb secret i amb totes les incerteses que això comportava, però per ells res ho prohibia perquè quan es veien els hi donaven les ales necessàries per fugir de la realitat, tocats per la màgia de l’enamorament.
Na Carme, de família benestant a causa de una trajectòria professional i de compromís del seu pare, sent cap d’una de les fàbriques més grans de la ciutat i que tenia l’aval d’una bona gestió com sempre havia estat, mogut per fer front al servei que calia en cada moment i que era coneixedor de la diplomàcia com bon responsable en els temps que es vivien i futurs que vindrien a on la seva premonició esdevindria cabdal per la seva supervivència d’ell i de la seva família.
En Lluís de família obrera amb arrels revolucionares fent seva la veu dels treballadors en aquell moment a on el fet anarquista emprenia sobretot a Catalunya un protagonisme aprofitant la seva història i la lluita obrera que ja venia de lluny, amb una ciutat industrialitzada com la nostra fent que aquest compromís de servei fos el centre de la seva vida i per aquest motiu ser conductors d’aquest canvi, donant sentit a la seva vida i als seus germans, essent activistes en formes i maneres a on esdevindrien actors necessaris per conduir amb una manera de viure diferent en uns moments que els hi tenia reservat el present i futur immediat.
Aprofitant els captards d’aquella primavera del 36 es veien en llocs fora de les mirades que poguessin delatar-los pel no consentiment de les dues famílies, sobretot de la Mare de la Carme, dona devota d’arrels catòliques que ensumava per la frisor de la seva filla que la causa no era per noves amistats sinó per un estat de felicitat que sols una dona i molt més una mare podia comprendre.
En Lluís volia influir quan podia en els pensaments de la Carme ,que es deixava arrossegar pel somni del seu estimat, però que sabia que en la realitat eren molt diferents, però ella apaivagava la veu de la realitat per així viure aquells moments curts, però intensos i el fet de ser el seu gran secret els hi donava encara més morbositat i força a on tots els fets de l’entorn quedaven insignificants per ells.
Els moments que es vivien complicaven sobretot per ells dos a causa dels esdeveniments que es produïen a mitjans d’aquell començament d’estiu. Era un dissabte, un dia mai volgut i rellevant per la història amb conseqüències futures sagnants, era el 18 de juliol de 1936, el poble va emmudir el seu futur en mans d’un destí que la majoria no hi tenia res a dir sols esperava que no fos realitat aquell enfrontament que picava a cada porta en molta diferent manera.
La Mare com cada diumenge, l’endemà, amb la seva família era a la Parròquia amb la seva missa setmanal. Sentien aldarulls a fora i la Carme en sabia del que podia passar, era conscient dels dits i ara amb els fets per contrarestar aquell aixecament contra la República, els extrems guanyaven, però el que no preveia és que pocs dies després, el 23, un dijous aquell indret religiós cremaria i més tard s’enderrocaria i que en Lluís podia ser autor entre d’altres d’aquell fet, per fer escarni d’una història que arribava sense temps pel seu redreçament i raonament. Era el moment del tot o res, els extrems guanyaven, era l’estàs amb mi o en contra meu, era potser un nou camí d’esperança per uns, per desesperança per altres, era l’enfrontament, però era el moment en què tots eren culpables.
