Els anys cinquanta (XXVII): festes i commemoracions XI

Entrem al mes de maig amb una festa no festa. L’1 de maig havia estat, abans de la guerra, una jornada de protestes i reivindicacions. El règim la va prohibir i també les manifestacions, sempre que no fossin fetes per ells. Es bona l’anècdota d’una manifestació muntada pels falangistes contra l’ambaixada de la Gran Bretanya i quan un ministre, segurament Serrano Suñer, va telefonar a l’ambaixador per oferir-li més policies, aquest li va contestar: “No hacen falta más policías, con que no envie más manifestantes estaría bien”. Recordem que aquestes situacions fruit de que el règim de Franco era pro Alemanya es varen diluir a partir de les derrotes dels exèrcits alemanys a Stalingrad i El Alamein a mans de soviètics i anglesos. Varen intuir que els aliats guanyarien la II Guerra Mundial. Fins i tot varen retirar la “División Azul” que havia anat a lluitar contra els comunistes. Be, tornem a Calella que ens hem allunyat molt.

A partir de la institució de la Festa de “San José Artesano” el dia 1 de maig, es recupera la festa però no el caràcter reivindicatiu. Era una festa més. El 1957, un amant de la sardana, en Quim Ruscalleda, promou  en el seu càmping “Roca Grossa” un aplec amb dues cobles. Ràpidament es fa popular. Era una bona caminada per la carretera o pels túnels i el jovent la gaudia com un avançament de la jornada sardanista del nostre aplec de primers de juny. La recordem com una diada primaveral. Fins i tot hi havia qui es banyava en una aigua molt freda. Al migdia calia tornar a casa per dinar o quedar-se a menjar al mateix càmping. Al capvespre, acabades les sardanes es feia ball, coincidint amb el que seria l’atractiu d’aquells estius: el ball dels vespres i nits als banys. Un entreteniment molt ben acceptat pel turisme i per aquelles generacions que el vàrem veure néixer al nostre poble.

El dia 6 de maig se celebrava el seu patró el ram dels impressors, Sant Joan ante Portam Latina. Feien la seva festa amb ofici i refrigeris. Al final de la dècada pràcticament havia desaparegut.

Als quaranta dies de la Pasqua de Resurrecció s’esqueia la festa de l’Ascensió, que formava part d’aquells “tres jueves hay en el año que relucen más que el sol, Jueves Santo, Corpus  Christi i el dia de la Ascención”. Ves per on, no en queda cap com a festa pròpia.  Els dos darrers, l’església els celebra el diumenge següent.

Aquesta festa era festa grossa per les primeres comunions. Tots els col·legis es cuidaven de la preparació dels nens i nenes que, en complir set anys, els tocava fer la primera comunió. Naturalment, hi hagueren que la feien més grandets. Els escolapis la preparació la feien els mateixos  “padres”. Igualment, el col·legi de Doña Delfina i les monges de la Companyia de Maria, amb l’ajuda de catequistes. Els de les escoles nacionals anaven a les monges a preparar-se amb catequistes. A les Carmelites del carrer Jovara les mateixes monges feien la catequesi. Era curiós constatar que els pocs nens que anaven a les monges des de parvulari i havent fet la primera comunió havien de marxar cap un altre centre. Cal remarcar que les Carmelites Vedrunes del carrer Jovara varen marxar el 1951 i varen propiciar tot un seguit d’opinions a favor de que continuessin, segurament dels familiars de les nenes i en contra del rector, perquè se suposava i es feia córrer que havia estat qui havia pressionat perquè marxessin i afavorir a la Companyia de Maria. Al cap de cinc anys va tancar, sense fer remor, el col·legi de Doña Delfina.

La festa de la primera comunió representava pels infants un dia de joia i aclaparament. Era qüestió d’estrenar vestit. Segons les possibilitats de les famílies, vestits especials de primera comunió. Els nens portaven molts vestits de mariner, algun de lord o de carrer per poder aprofitar quan anessin mudats (hi hagué qui va tenir vestit amb pantaló llarg i curt). Les nenes tenien un sortit de vestits llargs de teles fines. De blanc rigorós. Plenes de roba per sota. Portaven una varietat de peces per cobrir el cap, amb motius trenats i florals de material tèxtil que aguantaven un vel que baixava per l’esquena, atesa l’obligació per elles d’anar a l’església amb el cap cobert. La famosa “mantellina”, que les mares lluïen en aquesta festa. Les recordem inclús amb la “peineta” per donar més solemnitat.

Damunt el vestit de primera comunió es portava una creu amb cordó daurat, platejat o senzillament de teixit trenat, les nenes medalles d’or de la Verge Maria o de la santa del seu nom. El llibret o misal de tapes nacrades a la mà, amb uns rosaris que feien més nosa que servei. Alguns ja estrenaven rellotge, la qual cosa feia que hi haguessin advertiments de no posar-lo fins acabada la missa, sinó se la passaven mirant el rellotge. Els pares havien fet imprimir com a record l’estampa amb el nom de l’infant, el lloc i la data de la celebració. N’hi havia de molts models i preus.

Acabada la missa, era d’obligat protocol la fotografia del grup dels nous combregants als patis dels col·legis o a la sortida de l’església parroquial.

Era costum anar a visitar els familiars i amics, prèviament avisats. La majoria a peu amb els pares. Alguns llogaven els taxis o inclús tartanes per fer el recorregut, sobretot els que tenien família a les poblacions veïnes. Així el combregant recollia, a canvi de l’estampa recordatori, els regals que els familiars o amics podien fer, capses de confits o caramels que oferien les pastisseries especialment per la diada, o diners en un sobre (amb la recomanació de guardar-los).

La festa acabava en el dinar que, segons possibilitats familiars, era a casa amb menjars especials o servit per els restaurants a la casa particular. Pocs als mateixos restaurants.

Escrit fet amb la col·laboració de Maria Rosa Comas Marré i Paco Sanromán. Gràcies.