Anahí Zarate, la reivindicació per la justícia i la igualtat

• Zarate reclama canvis en el món de la justícia per aconseguir més agilitat i eficiència: considera que la seva lentitud sovint perjudica la ciutadania

• L’advocada es dedica sobretot al dret civil, penal i de família. Això l’ha portat a treballar amb víctimes de violència masclista

• Anahí Zarate fa gairebé 25 anys que és advocada, amb despatx a Poblenou i a Barcelona. Va néixer a la ciutat comtal, però es va sentir atreta per Calella i s’hi va comprar un pis per venir els caps de setmana. Finalment, va decidir quedar-s’hi perquè s’hi sentia còmoda, ara fa 11 anys. La seva especialitat és el dret generalista, el que la porta a “saber una mica de tot”. És mare d’una nena i gran part de la seva carrera la dedica a treballar amb dones que han estat víctimes de maltractaments. Des de petita s’ha sentit moguda a reivindicar més justícia i igualtat per les persones i va pensar que la millor manera d’aconseguir-ho era a través del dret.

Per què va decidir ser advocada?

Sempre he tingut molt de sentit de la justícia i de la igualtat. Des que era molt jove he sigut molt reivindicativa. Era la típica nena que els hi discutia els arguments als professors i demanava més estona d’esbarjo o que ens deixessin sortir al carrer quan encara no érem prou grans. Volia lluitar per totes aquelles coses en les que creia. Em vaig fer advocada per defensar la meva postura en diferents llocs. 

I la realitat de la professió ha superat les expectatives? Com ho veu després de 24 anys?

Sempre dic que l’exercici del dret és una mica una obra de teatre on guanya el millor actor la majoria de vegades. Potser tens molta raó i no te la donen, en altres ocasions no la tens tant però pots arribar a convèncer amb els teus arguments. Com a balanç general, estic contenta amb la meva professió. El sistema de justícia és bastant «ajustat», no diré excel·lent però si acceptable, i m’agrada el que faig. Però, evidentment, quan era més jove era més idealista i creia en altres valors i en un altre sistema més pur.

Què canviaria de la justícia, si pogués?

Primer de tot, l’organització interna. Crec que el funcionariat en moltes ocasions s’acomoda. Altres cops no, però ja sabem que de vegades paguen justos per pecadors. Que no hi hagi un control exhaustiu intern fomenta que els temps siguin massa llargs i que no es doni una resposta ràpida als problemes que ho demanen, això repercuteix en els ciutadans i ho canviaria d’entrada.

Caldria canviar la imatge que tenen les persones dels advocats i advocades. De vegades, treballant al torn d’ofici, alguns dels seus clients l’han tractat malament, com si fos el seu dret. En una ocasió fins i tot la van agredir físicament, explica Zarate.

I la imatge que tenen els advocats, creu que és bona?

S’ha de canviar la percepció que té la gent dels advocats, perquè s’ha deteriorat progressivament. Fa uns anys, érem ben considerats i ara som poc més que titelles al servei dels ciutadans. No tenim molt bona imatge, la veritat. Ja diuen que “advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”. No tenim bona fama perquè s’han produït abusos en alguns casos. A algunes professions els hi passa, per això cal donar confiança als teus clients. Al final, les persones trien els seus representants legals per un tema de confiança, igual que quan vas al metge. A més, es pot canviar sempre i nosaltres tenim l’obligació de donar l’autorització perquè continuï el procediment un company si el client ho requereix. Amb això, qualsevol ciutadà que no se senti còmode amb la defensa que se li està fent té el dret absolut a demanar un canvi, fins i tot si és d’ofici.

Es dedica al dret generalista. Què implica això, que fa una mica de tot?

Totes les branques del dret tenen interseccions entre si. Tenir un coneixement ampli de totes aquestes branques et permet abordar molts temes. En el que no estic especialitzada, per exemple, és en el dret concursal. És molt complex i cal entendre molt de números, però jo sóc molt de lletres (riu). Porto molts temes penals i civils i, sobretot, dret de família. Civil és la branca més àmplia del dret, en la que hi entren des de temes patrimonials i hereditaris, passant per qüestions de família i desnonaments, entre d’altres. Són els temes que més tracto, i el dret de família és el que m’ha portat a treballar amb persones víctimes de violència de gènere.

Segons Zarate, hi ha moltes persones que no saben que estan sent maltractades perquè estan immerses en un cercle viciós del qual no poden sortir. Aleshores, acaben pensant que el que fa el seu agressor és culpa seva perquè elles han motivat els crits i els cops.

Deu ser un tema molt complicat on es veuen situacions molt dures…

Sí, moltíssim. Queda molt per caminar i treballar en aquest tema. Ningú no es creu res i, com no tinguis un comunicat de lesions molt evident, poden passar desapercebuts veritables abusos. Això sense comptar els abusos psicològics, que són els més complexos de gestionar i demostrar i queden sempre a l’ombra. Moltes persones no saben que són maltractades perquè, encara que sàpiguen que alguna cosa no està funcionant bé, entren en un punt en què consideren que són culpables del que els hi està passant i dels comportaments del seu maltractador. S’arriba a normalitzar conductes realment molt tòxiques.

Com ho viu quan té un cas així? L’ afecta com a persona? Com pren distància per ser professional i alhora empàtica?

Amb els anys prens consciència de les coses i els hi poses nom. Les experiències personals t’ajuden a entendre allò que abans no entenies. Cada cop puc empatitzar més amb les persones que passen pel despatx, tot i que hi ha assumptes que afecten,  ho admeto. Hi ha situacions molt injustes en les que penso que realment hi hauria d’haver un canvi normatiu i d’estructura d’organització perquè es cometen abusos, errors i dilacions indegudes que repercuteixen de manera molt negativa en les persones.

Hi ha molts mitjans, però les persones no tenen prou informació sobre el que tenen al seu abast per protegir-se. A més, hi ha diferències, no en la normativa, sinó pel que fa als mitjans i recursos a les ciutats. Una persona maltractada a Barcelona té més possibilitats de sortir de la situació perquè té molts més mitjans al seu abast, encara que normativament tots tinguem els mateixos. Al Maresme hi ha recursos, però cal que tothom estigui informat de que hi són. Perquè no tothom pot arribar-hi ni sortir del cercle de vigilància del seu agressor, per exemple.

Zarate posa com a exemple de bon funcionament el Servei d’Intervenció Especialitzada (SIE) a Mataró. Un organisme que té com a funció informar, atendre i ajudar a recuperar-se a dones que han estat en processos de violència masclista i també als seus fills i filles.

A més, estem parlant de persones que sovint es troben aïllades per qui exerceix la violència i els costa trobar la manera de sortir del seu control.

Moltes d’aquestes persones estan sota un control absolut del seu maltractador o del seu entorn, o d’ambdues coses. De vegades, fins i tot, del seu entorn familiar. Hem de pensar que el maltractament sorgeix per una percepció equivocada del que hauria de ser el rol de la dona. Es gesta també, sorprenentment, en la família en la que han nascut i crescut. He trobat dones a les quals els seus familiars els hi deien “tu has de callar perquè és el teu marit, i si arriba tard o ha begut no li diguis res perquè porta tot el dia treballant”, o bé “ és que no cal discutir”, o “és que tu tens un caràcter que…” i es justifiquen actituds injustificables en el propi entorn de la víctima, qui a sobre és jutjada en lloc de recolzada. Trencar aquesta percepció suposa grans dificultats.

És increïble que passi això al segle XXI…

Si, i els hi passa a dones de 30 anys, de 20, de 50, amb molts estudis, sense… Ho portem arrossegant com si estigués ficat dins del nostre ADN. S’estan fent esforços per canviar-ho, però els estudis recents demostren que hi ha un gran retrocés ara pel que fa a la llibertat de la dona. Hi ha noies de 16 anys absolutament controlades per les parelles, molt més que fa uns anys.  El tema de les xarxes socials hi ha ajudat, en part. Quan Instragram o WhatsApp s’utilitzen malament permeten més control i manipulació. S’exerceix com si fos un dret adquirit el fet de controlar les seves parelles.

Hem anat enrere?

Hem anat enrere realment. És tot un fenomen que té a veure amb aquest aparador que es pot arribar a mostrar a través de les xarxes socials. Abans et posaves una faldilla curta i et veia la gent del teu barri; ara te la poses, ho puges a Instagram i ho poden veure tots els teus seguidors, li diuen al teu xicot que estaves en una posició que consideren compromesa i es genera un problema. No hi ha gestió de la confiança, de l’autorespecte, l’autoconeixement personal etc… Hi ha molta feina a fer realment.

També li interessa el tema de la intel·ligència emocional. En falta al món de la justícia?

Cal molta intel·ligència emocional al món de la justícia. Et posaré un exemple que em trobo al despatx: un pare que porta des del passat setembre, ara fa cinc mesos, sense poder veure la seva filla. Jo intento ser objectiva i buscar la justícia sigui qui sigui que viu una situació complicada. En aquest cas, hem presentat un escrit i hem demanat unes mesures. A la funcionària encarregada li hem reclamat que, si us plau, posi el tràmit en marxa perquè aquest pare ho passa malament i porta temps sense veure la seva filla. I la resposta de la funcionària ha estat “com molts altres”. Quan li demanes a algú que, si us plau, faci la seva feina i això no passa, t’adones que no es posa a la pell del nostre client ni en la seva situació. Això cal canviar-ho. I cal dir que hi ha molts funcionaris que fan molt bé la seva feina.

La justícia, diu Zarate, és un servei públic a favor de la ciutadania i no contra la ciutadania. Considera que el Col·legi d’Advocats hauria de treballar en la millora de la imatge que es té dels advocats perquè no és justa. Afirma que la majoria de clients sempre pensen que “si guanyen el judici és perquè tenien la raó i si perden és perquè el seu advocat era molt dolent”.

Segurament també per manca de recursos?

Evidentment. A més, ara estem vivint una vaga de secretaris judicials (ara es diuen lletrats de l’ administració de justícia) que porten tota l’organització del jutjat i tenen un pes important. I ho fan perquè volen més mitjans i millores per poder fer bé la feina. És una cadena i tots hem de tirar el carro. Si algú es penja, tot trontolla. Calen recursos, gent preparada, mitjans informàtics i una organització molt més adequada amb els temps i les necessitats de la població.