Els anys cinquanta (XXV): festes i commemoracions (IX)
Ens havíem quedat a l’impàs entre el Divendres Sant i el Dissabte de Glòria. El Divendres Sant de bon matí, a les 7 via crucis amb els portants del Sant Crist petit i anys després també la confraria del Sant Sepulcre. S’hi veien dues fileres d´homes i un gran seguici de senyores. Sortia del portal gran cap a Bisbe Sivilla, plaça José Antonio (avui Ajuntament), carrer Roser i a dalt girava a la dreta cap una pujada considerable que portava al turó del Roser de pedra granítica (avui plaça de Bernat II) i baixant per un carrer que mai hem sabut com es deia. Creiem era el començament de la carretera nova que va quedar truncada per l’obertura de la Nacional II i que tenia uns sots fantàstics. Tot el circuit fent les corresponents estacions del via crucis. De la processó del Divendres Sant ja en vàrem parlar anteriorment conjuntament amb la del Dijous Sant.
El dissabte, fins el 1955, va anomenar-se Dissabte de Glòria tot i que es considerava de dol fins les tres de la tarda. Al matí es feia l’ofici i ja tocaven les campanes i a la nit sortien les caramelles. Eren grups corals-musicals preexistents que s’ampliaven per aquesta dada. Teníem la Coral Orfeònica d’AC -de l’Acadèmia Salom-, Petits Cantaires de l’Escola Pia, de la Secció Femenina i la rondalla del Frente de Juventudes. Portaven una cistella decorada per recollir allò que la gent aportés.
El diumenge de Pasqua era la festa gran. A dos quarts de vuit del matí sortien dues processons, la de la Dolorosa, de dol, que anava per Romaní, Jovara, Escoles Pies i Plaça. Sortien el Resurrexit i l’Angel amb la seva aparatosa palma pel carrer Bisbe Sivilla fins a la plaça. Davant l’Ajuntament (ara el Vell) i dalt una petita plataforma elevada, se situava l’àngel, que mirant cap a la imatge de la Dolorosa, cantava el Resurrexit, paraula que es feia esperar i al pronunciar-la per un mecanisme d’estirar feien caure la capa negre de la Dolorosa i quedava amb el seu vestit propi blau cel. Es feia a la plaça un murmuri propi de l’admiració del fet, acompanyat del repic de campanes i una traca. Algun any, la capa es va enganxar i una mà de les cuidadores estirava la capa fins que caigués. L’àngel havia cantat prèviament a l´ofici de dos quarts d’onze a l’església parroquial. Aquesta dècada dels cinquanta hem constatat feren d’àngel : Josep Vilà, José Zurano, Juan Amigó, Francesc Feliu, Manuel Valero i els germans Josep i Alfons Serrano. Per la Pasqua retornava el cinema normal i recordem que l’empresari s’esmerçava a passar alguna pel·lícula de les “bones”.
La modificació litúrgica de l’any 1955 va portar una variació d’horaris. Ja no es matinejava tant. L’ofici de glòria es feia a la nit i cantava l’àngel i el dia de Pasqua la cantada a la plaça es passà a dos quarts d’una, amb una gentada impressionant.
Una tradició de la Setmana Santa que perdura són els tortells i les mones, amb algunes variacions. Al principi, el tortell el regalava el padrí al fillol o fillola pel dia de Ram. Varen anar apareixent els pastissos, generalment rodons amb un ou de xocolata al mig i molts plomalls pels costats. En dèiem les mones de Pasqua. A la nostra ciutat va causar sensació una monumental mona artística de xocolata exposada a l’aparador del carrer Bruguera de Can Vilella. Treballada pels pastissers de la casa: Vila (panero) i Genís, representava l’Església Parroquial, corria l’any 1959. No podem precisar quan es produí el canvi fins la costum actual de que el tortell es cosa de la padrina i la mona del padrí. Aquells anys, les mones les compraven les famílies que podien.
El dilluns de Pascua era festiu, igual que ara, i sortia un combregar general sota talam pels malats que anava a les cases fins i tot a les afores. Aquest dia sentíem als estiuejants de Barcelona que havien vingut que era el dia de la mona i que s’anava a menjar al camp, Bellaterra, La Floresta etc. Creiem que als calellenc aquesta tradició ni fu ni fa.
Acabarem amb un fet que mostra la rigidesa en els comportaments que molts capellans exigien. Mataró 1957, la selecció espanyola de bàsquet entrena per Setmana Santa a la pista del Mataró. Hi tenien un internacional Bonareu. Acabat l’entrenament baixen els jugadors amb els seus monos vermells (no havíem importat encara la paraula xandall) per la Riera i Rambla. Perden el partit i un “pater” mataroní atribueix la pèrdua del partit a l’escàndol que varen donar anar vestits de vermell el Divendres Sant. Sense comentaris.
