Els anys cinquanta (XXIII): festes i commemoracions (VII)

Arribem al Dijous Sant i teníem una processó (profesó en dèiem). El divendres una altre que era menys concorreguda. En canvi, al 1955 la que es va suprimir va ser la del dijous.

El recorregut que feien, en un sentit o al contrari era: sortia del portal gran i pujava per Romaní, on hi havia al mig la casa anomenada de Cal Bolet i amb una petita pujada sense paviment a la dreta de la casa s´entrava al carrer Sant Jaume (carretera des de 1946). La carretera, tot i que es tallava el trànsit, no s’ocupava tota, més o menys fins al mig, i els del costat dret anaven tocant la paret. Es passava per davant de Can Saleta. Es deia i s’ha escrit que les processons tenien que passar-hi perquè havien donat uns terrenys per fer l’església i aquesta fou la condició. Si busquem la  compra de terrenys per fer l’església al 1528 surten altres noms. Deixem-ho així. El cert es que passaven per davant de Can Saleta, nom que s’ha recuperat per l’actuació municipal. Durant anys es coneixia  com l´Hostal Vell, nom d’un hotel que no va funcionar massa temps. Aquesta casa era molt coneguda fins el punt que un verset d’una cançoneta infantil (o no tan infantil) deia: “El sereno ha mort un gos al davant de can Fuyós, ha trobat mitja pesseta al davant de can Saleta, i ha trobat un orinal al davant de can Caralt” (hi havia una versió mes escatològica).

Es baixava per carrer Raval fins al carrer Església i per aquest fins al carrer General Mola (avui Amadeu) per girar novament per carrer Jovara (carrer llarg). Pujava pel carrer Escoles Pies fins la plaça José Antonio (avui Ajuntament) i per Bisbe Sivilla cap al portal gran.

Obrien la marxa els “malarmats” (nom popular calellenc), que s’anunciava com “Cohorte Romana”, amb el seu estandard color granat amb lletres daurades SPQR (Senato Populo de Roma), en broma es traduïa per: “Sastres pobres que robeu, robeu que pobres sereu”, llegit en els dos sentits. Es varen renovar l’any 1955 per iniciativa dels joves d’AC. Hi convidaren amics, aconseguint una notable millora. Els primers anaven amb una roba força desmillorada, al casc de cartró-pedra amb el clàssic raspall i unes mitges de punt anglès de color carn. A alguns els hi baixaven al anar arrossegant els peus i picant a terra amb la llança. Feien canvis de costat com exhibició. Renovats varen aparèixer els cascs i cuirasses lluents. Varen desaparèixer les mitges, creant a algun jove una petita preocupació al tenir que ensenyar les cames, força peludes. Es varià la formació, apareixent els gastadors (el més alts) i el centurió (que no marcava el pas), anant a marxa decidida amb la qual cosa deixaven la processó enrere i havien de fer moviments variats per no allunyar-se massa. Cal destacar que a més de cornetes i tambors, tan amb els primers com els renovats hi havia un cornetí d’ordres molt afinat que tocava molt bé els mateixos tocs que anys desprès vàrem sentir a l’exèrcit.

Engegar la processó no era feina fàcil. La corporació en ple estava dins l’església esperant que es formés la processó, cosa que cuidaven el ordenadors que anaven amb un pal i picaven al terra tot dient: “per favor, vagin-se posant”, faltava la dita antiga de “endavant les atxes” (ciri molt gruixut o metàl·lic que cremava oli o benzina) atès que la gran majoria portaven ciris, comprats a darrera hora a les pastisseries o a la cooperativa del davant que obrien expressament. Recordem els avis que preguntaven “aniràs a cremar atxa?”. Molts no volien anar al principi i esperaven, mentre anaven sortint els “improperios” “sibilas” que no eren més que escolans amb símbols de cartró o fusta representant temes de la passió. Entre ells hi havia els denominats “tingaus” que tenen una historia molt maca. Deien els pares que anys abans anaven amb una bossa de figues i cada cop que deien “tingau record i memòria de la passió i mort de nostre Senyor”, es menjaven una figa. Ens podem imaginar les vegades que ho deien. Del nostre record encara ho anaven dient, però sense les figues.

Sortien els penitents, costum ancestral i que donava angúnia veure. Portaven vestits de color negre amb cucurulla i sortien de casa seva tapats (ningú tenia perquè saber qui feia aquesta penitència en  públic). La majoria, sospitat pel tipus, eren dones. Algunes resaven el rosari, altres anaven descalces, amb cadenes als peus o amb els braços en creu. També hi havíem vist algun home.

Els misteris (passos a molts llocs), anaven acompanyats de la seva confraria, amb vestits diferents, granat, morat fosc, negre i aquests si que portaven atxes. Teníem “el petó de judes”, “l’assotament” “la pujada amb la creu”, que n’hi havien dues, el dels escolapis-terciaris i el propi de la parròquia. No hi faltava la “Verònica”, exhibint la roba amb la cara impregnada de Jesús. També les “tres Maries”, buscades entre noies joves que havien de posar cara d’aflicció. Venien els portants del Sant Crist, vestits amb vestit negre i una ruixa al coll. És una imatge feta per Jaume Martorell de mida i pes considerable. El portaven dins un d’una bossa de cuir amb corretges. Segons deien els portants, a més del pes era el balanç i havien de descansar sovint damunt d’un tamboret exprés. A l’any 1953, el mateix escultor va acabar un Crist Jacent que va donar origen a la confraria del Sant Sepulcre. Anaven amb vestit de color crema i amb la creu dels cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem. Era una confraria nombrosa, deien dels  escrivents. Hi figurava abans d’aquesta la única formada per dones, molt nombrosa també, “La Dolorosa”. Portaven la imatge en un tabernacle mes petit que els misteris. Per Pasqua era la que sortia a trobar l’àngel.

El dijous hi havia penó amb els corresponents portants que tornaven a sortir per Corpus. Davant del Crist Jacent hi anava el que quedava del cor parroquial, perquè molts participaven en les confraries. L’orquestra Llevantina interpretava la Marxa Fúnebre i al davant mateix un vicari amb l’encenser, creava una fumarada al damunt dels portants i de la parella de Guàrdia Civil de gala, corretges de xarol groc, tricorni amb adorns grocs i escarapel·la, anaven descoberts amb el fusell a la funerala (de cap per ball), custodiant la imatge.

Venien seguidament les autoritats precedides per l’ordenança, portant un pal molt lluent amb l’escut de la ciutat a dalt. Assistia el consistori, els “concejals” amb la medalla i l’alcalde, tres tinents d’alcalde i el jutge de pau amb la vara,  el  “comandante de puesto” d’uniforme. Tancaven els quatre “serenos” que no tenien uniforme sinó una gorra amb  franja vermella que portaven al braç. De tot plegat se’n deia que era una processo molt lluïda.

Ha quedat una columna massa llarga, però aprofitem l’ocasió per felicitar al rector i a tots els que han fet possible la recuperació, encara que més modesta, de la processó de Setmana Santa.