Normalitat pandèmica?
Em permeto fer un joc de paraules per reflectir el què està passant aquest estiu, sobretot relacionat amb el virus del COVID.
La situació és ben coneguda: portem dos anys lluitant contra el virus i les seves mutacions, més o menys transmissibles i més o menys mortals. Hem fet confinaments, hem portat mascaretes fins per anar al lavabo, ens han vacunat una, dues i tres vegades (i a alguns fins a quatre), hem restringit la vida social, hem fet –alguns descobert–, el teletreball, ens hem rentat les mans no sé quantes vegades i després de tocar qualsevol cosa sospitosa, ens hem discutit amb els negacionistes del virus i amb els defensors de múltiples conspiracions per destruir el món, hem assistit a debats, hem vist el Gobierno de Espanya posant soldats i guàrdia civils a les rodes de premsa com si estiguéssim en guerra, hem vist –i això sí que és trist–, morir massa persones, moltes amics i coneguts. Portem dos anys sense parar en una “muntanya russa” d’emocions. Massa emocions. Els governants, com gairebé sempre, ens ho han posat més difícil que no pas fàcil –vist que la seva imatge i els seus interessos eren més importants que la salut de les persones–. Hem vist sanitaris professionals regalar el seu temps i molts la seva vida per gestionar de la millora manera possible –però sempre de manera professional–, la vida de moltes persones. Hem pogut assistir a actes de veritable solidaritat i a actes de veritable misèria (com alguns polítics fent negoci amb la vida i la mort de la ciutadania). I així ens hem passat dos anys.
Des de fa uns mesos ens han dit que tot això de portar mascaretes ja no feia falta –tret de llocs concrets de risc–, i que ja podíem tornar a la normalitat. Normalitat? Pot haver-hi normalitat total quan el virus encara segueix circulant? Pot haver-hi normalitat quan el virus encara segueix infectant i matant? Pot haver-hi normalitat quan encara no s’ha trobat una resposta mèdica satisfactòria? Suposo que pels negacionistes sempre hi ha estat, però per molts com jo mateix –que hem estat infectats pel virus i que ho hem passat molt malament–, no hi ha normalitat. De cap manera!
Agradi o no, hi ha un virus que infecta i que provoca un malestar a diferents nivells –des de molt lleu fins a ser mortal– segons com trobi l’hoste. I a mesura que es va permetent que tothom interactuï amb tothom, el virus es va posant les botes i segueix infectant. Però els governs, fins a data de la publicació d’aquest escrit, callen i no diuen res. Cal salvar l’economia, diuen! I per l’economia ens condemnen a la “normalitat pandèmica”, és a dir, a acostumar-nos a viure permanentment amb el virus com a una situació normal i acceptant el cost en vides que sigui, mentre no sigui massa alt, o bé ens condemnen a viure en una “pandèmica normalitat”, és a dir, a acceptar que hi ha una pandèmia i que això és una cosa normal. Sigui com sigui, sota el meu punt de vista com a ciutadà crític que pretenc ser, hi ha una realitat que es diu “economia” i aquesta realitat que permet que unes minories privilegiades visquin generosament bé està per damunt de la majoria de mortals, que som la mà d’obra que sustenta als privilegiats, dels quals se’n pot prescindir en un nombre alt, ja que en sobren. I és clar, que es morin persones grans de la tercera edat sempre és una llàstima, però aquests ja han fet la seva vida. Sincerament, és trist viure en una societat amb aquests valors –per dir-ho d’una manera–, ja que al capdavall el que fa es situar-nos en el pur mercantilisme de la vida humana: valem com a força de treball, no perquè siguem persones. Trista vida, trista manera de viure….
PS: mentre acabo d’escriure aquest article, a Calella el nombre de casos s’incrementa sense parar i encara caldrà veure els efectes del cap de setmana de Sant Joan, on s’espera una voràgine de contagis.
