Cultura de la pau…, o simplement, cultura?
Fa uns dies, en una de les moltes tertúlies que es fan en els mitjans de comunicació, vaig escoltar a un tertulià parlar de la importància d’educar en la “cultura de la pau” com a contraposició a la “cultura de la guerra”. En aquest sentit, em va semblar prou interessant un dels arguments que va presentar per definir com ha de ser un món on es fomenti la cultura de la pau. Deia, de manera molt precisa, que “és necessari educar als infants i joves en el significat i la importància de la pau, no tant com a idea utòpica, sinó com a concepte per entendre les relacions entre les persones”. I en aquest darrer sentit vaig pensar que la clau no estava tant en parlar de la pau, sinó d’educar en la convivència entre les persones.
Al capdavall, els humans, com ja deia Aristòtil, som “animals socials”, en el sentit en el qual bona part de la nostra raó de ser és conviure amb altres persones. No ens atrau la soledat. Per tant, aprendre a conviure ens és essencial. Però, què vol dir “aprendre a conviure”? Com es fa això?
Repassant els diferents pensadors –filòsofs–, que la història ens ha donat, veurem que hi ha una circumstància comuna dins les diferents interpretacions: la necessitat de garantir la seguretat. Vet aquí un element imprescindible, la seguretat. Perquè, certament, sense tenir garantida aquesta, resulta difícil poder dedicar-se a treballar, estudiar, formar una família, participar en activitats lúdiques, esportives o polítiques. I encara menys, dedicar-se a pensar, a crear, a innovar o…, simplement a gaudir de la vida. La seguretat és la pedra angular sobre la que s’aguanta tota societat. Ho podem veure al llarg de la història de la humanitat: les guerres són la màxima manifestació del contrari a allò que en diem seguretat: en un context de guerra, tot queda suspès, supeditat i reduït a recuperar la seguretat. La guerra és l’entorn on millor s’expressa la inseguretat. No saber si dintre d’uns minuts, hores o dies continuarem vius…, és la manera més explícita de reduir tota la nostra vida a garantir-la. La seguretat és, doncs, el punt de partida de la pau. Sóc plenament conscient que hi ha diferents conceptes de seguretat. Estic parlant des d’aquell en què cada individu, cada persona, pot viure plenament la seva vida. De la millor manera que consideri oportú, però on la pot desenvolupar. Aquesta seguretat fa referència a la manera com ens relacionem els humans. I tota relació que garanteix seguretat segueix una manera de fer: respectar l’altre. El respecte vers l’alteritat és el que permet que tothom es trobi bé en el seu entorn immediat, el personal, i en el general, la societat. D’aquí que quan es perd el respecte vers els altres, s’inicia el camí cap a la pèrdua de la seguretat, cap a la guerra. Per tant, la cultura de la pau s’inicia en el respecte cap a un mateix i cap els altres. Aquest respecte s’ha de conrear a les escoles, a l’entorn familiar i a la societat. Altrament, si no s’actua des d’aquesta visió humana, la cultura de la pau no és possible. La pau és seguretat. La seguretat és respecte. El respecte és cultura. Aquesta és la via cap a una vida plena dins una cultura de la pau.
Malauradament, vivim moments on aquesta idea de cultura està sent violada per egoismes malaltissos de personatges que no han tingut al llarg de la seva vida cap oportunitat de viure en un entorn de cultura, de seguretat i de respecte. Aquest és el problema. La solució està en l’educació, en la cultura i en el respecte.
Tot el meu suport per les persones que pateixen en les guerres obertes que, avui, malmeten la cultura de la pau. Més necessària que mai.
