• L’ocupa, una antiga amiga de la família que només va pagar els primers mesos, ha marxat deixant el pis sense mobles ni electrodomèstics. Durant els 14 anys que ha estat el pis ocupat, la seva propietària ha perdut 117 mil euros.

Les ocupacions poden allargar-se durant anys i anys. Ho sap bé la calellenca Irene García Roldán, que ha hagut d’esperar durant 14 anys per recuperar el seu pis, situat al carrer Costa i Fornaguera.

Tot va començar l’any 2007, quan va comprar un pis adaptat a les seves necessitats -pateix una malaltia degenerativa que l’obligarà a estar en cadira de rodes-. El pis tenia les portes amples ja pensant en què hi pogués passar la cadira de rodes, els armaris de la cuina més baixos de l’habitual i una banyera gran. La Irene va visitar el pis una sola vegada, quan va signar les escriptures. Com que ella vivia en un altre pis propietat de la família, van decidir llogar el nou durant un temps per ajudar a pagar la hipoteca.

La persona a la que li van llogar era amiga de la família, de nom Georgina. Com que hi tenien confiança, van acordar un preu mensual, sense arribar a fer contracte. Va pagar durant els primers mesos, però després va deixar de pagar.

El temps passava i la dona seguia vivint al pis sense pagar. La van denunciar, però el procediment judicial s’encallava. Van optar per fer-li un contracte per poder demostrar que era vigent i no pagava. “Era tan difícil poder-la fer fora que només amb un contracte vigent era més fàcil”, explica la Irene. Però no va servir de res. Al principi, feia anar a nens i persones grans per tal de fer veure que tenia a persones vulnerables al seu càrrec.

La Irene la trucava i li demanava que deixés el pis, però l’ocupa assegurava que el pis era seu. “La Georgina em deia: ‘mai em faràs fora del meu pis, el pots donar per perdut’”.

Cada mes, els números vermells de la hipoteca i de la comunitat eren més alts. La Irene va aconseguir negociar amb el banc la congelació de la hipoteca, però el deute amb la comunitat creixia.

Durant aquest temps, va reclamar més d’una trentena de vegades a Gestaigua que li tallessin l’aigua, però l’ocupa la tenia punxada. També va demanar a la companyia elèctrica que frenessin el subministrament de la llum, però li van dir que estava a nom de l’ocupa i que havia de ser la titular la que ho sol·licités. A diferència de l’aigua, l’electricitat sembla que sí la pagava.

La Irene passava sovint amb cotxe sota el pis i mirava cap amunt. Gairebé sempre, les persianes estaven baixades. Una amiga que vivia a prop l’avisava quan feia festes, que era força sovint.

El procediment judicial seguia el seu curs lentament. L’any 2017 va arribar la primera ordre de desnonament, però va ser fallida. “La meva advocada mai va arribar a descobrir perquè es va arxivar l’ordre de desnonament”, explica la Irene. El 20 de gener de 2021 era la data de la segona ordre de llançament, però també es va frustrar, aquest cop a causa de la pandèmia i per ser declarada vulnerable. L’advocat d’ofici de l’ocupa va deixar la seva defensa en constatar que no era vulnerable.

La Irene assegura que l’ocupa és una persona agressiva, que tenia problemes amb l’alcohol i les drogues. No tenia prou amb ocupar-li el pis, també li va malmetre el cotxe.

En el transcurs dels anys, la Irene va entrar a formar part d’associacions de víctimes d’ocupacions com ONAO (Organización Nacional de Afectados por la Okupación) i va donar a conèixer el seu cas a diversos mitjans de comunicació. Els periodistes, en conèixer la situació, trucaven a l’ocupa per tenir també la seva versió. Això la posava nerviosa, fins al punt de dir-li a la Irene i la seva família -amb qui mantenia contacte telefònic- que no podia viure d’aquesta manera. Malgrat la justícia no aconseguia desallotjar-la, la pressió social anava minvant la seva confiança.

Finalment, la dona va anunciar-li a la Irene que abandonaria el pis. Li va posar una primera data que no va complir. Després li va dir una segona data; li va assegurar que li donaria les claus en mà. La mare de la Irene, que era la que es comunicava per telèfon amb l’ocupa, li va preguntar si li tornaria les claus tal com havien quedat. Ella va respondre que havia marxat el dia anterior i que havia deixat les claus a la bústia. Incrèdula, la Irene ho va anar a comprovar. Per la seva sorpresa, va resultar ser veritat, però a mitges: només va deixar les claus pròpiament del pis, però no del portal de l’edifici. 14 anys després, recuperava el seu pis.

El moment de la recuperació

Amb por per saber què es trobaria, puja a la primera planta, on se situa el pis. A la porta, al replà, hi ha una taula petita. És l’únic objecte que ha deixat. El pis està totalment buit. Ni mobles, ni electrodomèstics, en moltes habitacions tampoc hi ha làmpades. No hi ha ni caldera. La Irene sospita que va anar venent tots els objectes per internet. El que sí hi ha és molta brutícia: als terres, a les parets, als interruptors de la llum. “La campana està tan bruta que l’he de llençar, no la puc aprofitar”, lamenta. Alguna persiana està trencada. Afortunadament, però, no hi ha destrosses. “No recordava el pis així”, comenta la Irene. No és estrany: només el va visitar una vegada fa 14 anys.

El pis està totalment buit, però molt brut

Ara farà venir un equip de neteja i té previst posar-lo a lloguer. No se’l sent seu, després de tot aquest temps ja no se sentiria còmode a dins. “Intentaré negociar la hipoteca amb el banc, però a la llarga, se que hauré de fer una dació en pagament”, lamenta. Això consisteix en entregar l’habitatge al banc a canvi que el deute quedi saldat. Calcula que encara queden uns 80 mil euros d’hipoteca. Però durant aquests anys, ha perdut una quantitat molt superior: 117 mil euros, a més de provocar-li deutes que ara intentarà anar pagant.

Com a mínim, diu, s’ha tret un pes de sobre: “ja no tinc la mateixa angoixa”. Però la recuperació del pis li ha deixat una “sensació agredolça”, perquè tampoc ha pogut veure-la i dir-li tot el que pensa.

Pel que ha pogut saber, l’ocupa ha anat a viure a un pis d’Arenys de Mar. La Irene està intentant contactar amb els nous arrendadors per tal d’avisar-los: “se li ha posat un paràsit, ha pagat els tres primers mesos però deixarà de pagar, com amb nosaltres”, alerta la propietària.