Crisis
No resulta fàcil parlar del que significa viure una crisis econòmica, social o de salut. A Catalunya, hem patit una forta crisis econòmica des del 2008. Per sort, en el cas local, no va resultar tant desastrosa perquè el turisme, tot i que va davallar, va ajudar a parar les greus conseqüències que sí van viure els municipis amb una economia productiva fonamentada en empreses. A Calella, la crisi es va viure, és clar que sí, però globalment, es va aguantar el cop.
Però vet aquí, que al 2020 va aparèixer una nova crisi. Aquesta totalment nova i desconeguda, una crisi sanitària. Mai abans n’havien passat una (parlant dels darrers 70 anys) i, per tant, no teníem, ningú, ni idea del que arribaria a suposar.
Però ara, desprès de més d’un any d’haver començat, ja podem valorar els seus efectes. En aquesta reflexió no entraré a fer valoracions de gestió de les administracions, ni dels costos econòmics –més que evidents–, del que ha suposat. Ho faré en un altre sentit.
D’entrada, una primera conseqüència és la deixadesa urbana. Passejant pels carrers de l’anomenada “zona turística”, on estan ubicats la majoria dels hotels i establiments de restauració i d’oci, es pot comprovar com després de més de 12 mesos sense activitat, en moltes voreres hi creix l’herba. Sí, si…, l’herba. Unes petites i incipients mates verdes van creixent entre les rajoles i en les voreres. La manca d’activitat està fent que la natura recuperi terreny. No cal dir que la imatge que ofereix és terrible. Quan comenci l’activitat turística caldrà tenir cura d’aquestes petites coses. I feina no en mancarà.
La segona observació va lligada amb l’anterior. Voreres fetes malbé, zones de pas d’alguns edificis –per tant, part privada–, totalment destrossades. Una altra imatge que caldrà vetllar. Si es vol ser una destinació turística, aquesta imatge no és admissible.
I és clar, una tercera observació lligada amb les anteriors, és la de com estan els mateixos carrers en aquestes zones sensibles pel turisme: bruts. Certament, en aquest aspecte, una bona neteja farà canviar la sensació que ara presenta. Però caldrà fer-ho, és clar.
I acabo amb una reflexió molt personal. Tota crisi econòmica o sanitària, com és el cas, té afectacions en els immobles, l’urbanisme, el territori, però em fa molt l’efecte que la pitjor conseqüència és la que no es veu a simple vista: l’estat d’ànim de les persones. I en aquesta que encara estem vivint, tinc la certesa que recuperar l’estat d’ànim pre-pandèmic no serà fàcil. S’han destruir masses coses: la idea de benestar personal o comunitària, la certesa de pensar-nos que en el primer món aquestes coses no passen, el fet de veure com allò que crèiem segur no ho era, veure com els nostres governants tenen peus de fang en relació a la salut comunitària, la pèrdua d’amics i familiars, etc…, la percepció de conseqüències psicològiques difícils de reconduir quan l’epidèmia vagi acabant costarà de recuperar. Ens caldrà més temps, paciència i molta cura dels uns vers els altres per superar traumes, pors i incerteses. Ara bé, si tenim cura de l’entorn on vivim i som capaços de millorar-lo i de fer-lo agradable, potser recuperarem una bona dosi d’ànims i forces.
Se’ns gira feina per sortir d’aquesta crisi. Ho podem fer si tothom hi aporta el seu granet de suport i cooperació. Els humans som resistents i ens adaptem…, però tornar a la normalitat serà una feina i un repte que valdrà la pena d’assumir.
