El millor de la vida
Sempre esperes que els altres et vegin i et valorin.
Que siguin ells els que et diuen que si mentre tu sempre et dius que no i et rebutges.
Sempre vols que t’acceptin quan tu mai no t’acceptes.
Sempre els hi demanes el que tu mateix no estàs disposat a donar-te. Una mica de temps, unes paraules boniques, un bocí de respecte, un bri d’admiració.
Sempre busques que t’aplaudeixin perquè tu mai no t’aplaudeixes, ni et valores, ni veus les teves fortaleses ni el teu talent.
Vols que et mirin bé però tu et mires malament.
Pretens que els altres et salvin d’aquesta horrible sensació de no encaixar ni pertànyer enlloc, de no ser prou, de no fer mai prou, de sentir-te insignificant i indigne. D’estar sempre a la cua per rebre el que desitges i que no et toqui mai a tu.
Aquesta sensació insuportable de no merèixer el millor de la vida i saber que no arribarà mai.
Sempre vols que els altres t’estimin mentre tu no t’estimes. Mentre et culpes per tot i et retreus cada petit error com si el món s’acabés i depengués de tu.
Sempre, sempre pendent de semblar, aparentar, demostrar, fer de manera compulsiva perquè et reconeguin l’esforç i el sacrifici, perquè s’adonin que s’han equivocat i pots aportar molt. I mai no ho veuen, no ho diuen en veu alta, no ho noten, no sembla servir de res.
I creu-me, no és que els altres no siguin responsables de no valorar-te o respectar-te com mereixes, clar que no. Són com són i fan el que fan, allà ells i les conseqüències de tractar els altres com no voldrien ser tractats.
Sempre et diuen això de que tractis als altres com voldries que et tractessin a tu. No sé si està bé, perquè els altres no som nosaltres i veuen la vida diferent i el que cal és sempre respectar. En tot cas, el que sí que crec important és donar la volta a la frase…
Tracta’t com vols que els altres et tractin. Com estàs esperant sempre que ho facin.
Com necessites ser vist i valorat. No esperis que el món et salvi, fes-ho tu.
Parla’t bé, tracta’t bé, tingues compassió. Mira’t amb els ulls que mires als teus fills quan t’adones que encara no en saben prou i aprenen cada dia. Estima’t com els estimes. Escolta’t com escoltes al teu millor amic quan està espantat i vol consol…
No esperis a aconseguir cap nova fita ni cap resultat. L’èxit és la pau d’estar còmode i respectar-te a tu mateix. La vida comença avui i no «el dia menys pensat» quan esperes que passi alguna cosa nova, divertida o quan creus que pot acabar el malson en el que vius.
Ningú no et donarà res que abans tu no siguis capaç de donar-te a tu mateix.
Mereixes el millor de la vida, comença per donar-t’ho tu mateix.
Mercè Roura és coach de la Creu Groga.
