No cal esperar una vida millor per ser feliços
No podem viure esperant que tot canviï.
Tal i com està tot al nostre voltant, no podem esperar a que les circumstàncies siguin diferents per sentir-nos millor.
Posem molt d’esforç i ràbia intentant canviar moltes coses que no depenen de nosaltres. Ens hi deixem la pell i l’esperança i sovint res no passa o no passa com volem perquè a la vida hi ha moltes coses que no estan sota el nostre control. Ho hem d’acceptar, tot i que sigui injust i de vegades dolorós.
No triem el que passa, però si podem decidir com veure-ho i percebre-ho. Tot i que de vegades, es fa molt feixuc. I no em refereixo a veure-ho tot de color rosa en una mena d’experiment mental naïf, sinó a percebre que trobarem les eines necessàries per tirar endavant i, si cal, demanar ajuda.
La situació que vivim actualment ens empeny dia rere dia a una mena de subsistència complicada, en la que gairebé no sabem cap a on tirar. Ens sentim immersos en una ruleta russa, vivint en un temps de descompte desconcertant. Mirem les notícies i entrem en una mena de garbuix de pensaments repetits, dia rere dia, sense parar. Tot és negre i sembla que al final de túnel no hi ha llum. No trobem soluciones i seguim donant voltes a les mateixes idees sense parar de pensar com qui dona voltes en una sínia de la que no pot baixar. I el que pensem esdevé el que fem, el que sentim, el que vivim, el que conforma la nostra vida. Ens fa tanta por la por que vivim sempre en una mena de sala d’espera a que ens arribi el torn. No podem viure en un realitat que ara per ara no existeix i no ens podem permetre el luxe d’ esperar a ser feliços quan tot sigui diferent… No podem malbaratar la vida que tenim ara esperant-ne una de millor.
«Quan tot acabi. Quan faci bon temps. Quan paguem més còmodament les factures… Quan les coses vagin millor…» I la vida passa. Els mesos passen i les hores se’ns en van de les mans. Quan res no canvia fora és quan més hem de canviar per dins. Sense urgència, amb tota la compassió que mereixem. Sense retrets ni culpes. Amb por, com sempre, perquè la por hi és i no va de baixa, però aprenem a veure-la venir i abraçar-la. Tal i com abracem aquesta incertesa de cada dia des de l’esmorzar fins que acluquem els ulls quan som al llit. Només ens queda agrair el moment, el gest, la vida. Gaudir-la com mai pels que no poden o ja no hi són. Observar els nostres pensaments i entrenar-nos per estar còmodes amb nosaltres mateixos. No per fer servir aquelles frases de les tasses que et conviden a somriure passi el que passi, no cal. La nostra por i la nostra tristesa han de ser ateses i sentides. Però podem aprendre a pensar menys i millor i sobretot a pensar bé de nosaltres… Ser positiu no és enganyar-se pensant que tot anirà bé, és creure en un mateix i la capacitat de sortir-se’n. És decidir estimar-se i respectar-se per damunt de tot. És perdonar-se quan no ho saps fer millor. És decidir viure com si tot fos nou i alhora apunt d’acabar-se. És canviar la nostra percepció i escollir que podem aprendre de tot el que trobem pel camí i donar-li la volta. No és fàcil, però alhora és senzill. És una decisió contracorrent d’aquest món que cada dia et convida a viure amb por i fugir de la vida. És escollir la vida ara i no esperar a que res canviï per fer feliços. O si més no, acariciar petits moments de pau amb les persones que ens estimem…
Mercè Roura és coach de la Creu Groga.
