CALELLA COMUNICACIÓ ha parlat amb un jove que ha estat allotjat al centre Marisol de Calella i que, quan ha complert els 18 anys, la Generalitat l’ha fet fora. Aquest és un exemple de molts dels menors que arriben a Catalunya.

Per qualsevol jove, complir 18 anys és un moment de felicitat. Tenir més independència, poder entrar a les discoteques, treure’s el carnet de cotxe. Ser amo del teu propi futur. Per l’Ibrahim, en canvi, va ser el moment en el qual es va quedar sol. La Generalitat va deixar de fer-se’n càrrec i no tenia un lloc on viure.

L’Ibrahim Ben Ouiguemane és un jove que va passar pel centre de menors estrangers no acompanyats de l’hotel Marisol. L’Ibrahim va néixer al Marroc. Vivia amb els seus pares i els seus dos germans petits. També té dos germans grans, però ja estan casats i viuen amb la seva família. El seu pare està malalt. S’ha passat tota la vida treballant a la mina. L’Ibrahim va treballar amb ell un temps. També va treballar de cuiner. 

L’Ibrahim és un dels joves marroquins que s’ha allotjat temporalment al centre de l’hotel Marisol.

Però el que ell vol és estudiar, una cosa molt difícil al seu país tenint en compte que és berber, una cultura aïllada al Marroc. De fet, algunes de les zones més pobres i desfavorides són les habitades per berbers, el que provoca que emigrin per tenir un futur millor.

Una casa, 5.000 euros i un viatge en pastera

A l’Ibrahim li van prometre que, si venia a Espanya, “podria estudiar, tindria un diploma i aconseguiria feina”. Per arribar fins aquí, li demanaven 5.000 euros. El seu pare va vendre una casa perquè pogués pagar el passatge. Va passar quatre mesos a Tànger fins que, una nit, va pujar a una pastera amb 27 nois més per creuar l’Estret de Gibraltar. A l’Ibrahim li canvia la cara; no vol recordar aquell viatge. Va passar molta por, diu. Quan va arribar a Algesires va buscar una mesquita i va parlar amb la gent berber que vivia allà. El van ajudar a venir amb autobús fins a Barcelona, on va anar a la policia, que el va portar a comissaria on s’hi va estar uns dies. “Volia venir a Barcelona perquè és més fàcil que em donin papers” explica. Tenia 17 anys, era menor d’edat i se’n va fer càrrec la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). El van portar a un centre de menors no acompanyats, concretament al centre Nur, al barri de Rocafort (Barcelona) i va començar a anar a classes de català i castellà a la Barceloneta.

El seu pare va vendre una propietat per pagar la pastera amb la que va creuar l’Estret de Gibraltar. 

Uns mesos després, el van portar al centre Nur de Calella. Allà el vam conèixer, de fet, l’Ibrahim va inaugurar una de les habitacions de l’hotel Marisol, convertit en la residència temporal dels menors estrangers no acompanyats a la nostra ciutat.  “Fèiem passeigs a la biblioteca, a la platja i al parc. A vegades amb els educadors i a vegades sols” diu l’Ibrahim. Però ja no podia anar a les classes de la Barceloneta, perquè estaven a una hora en tren. I aquí no feien classes, explica. Diu que li agradaven les habitacions i que els educadors els tractaven bé; recorda en especial l’Ahmed, el responsable del torn de nit. És conscient que la seva presència i la de la resta de MENAs, no ha agradat a tothom. “Sé que alguns els veïns no volien que hi fóssim” lamenta.

Va estar a l’hotel Marisol, convertit en la residència temporal dels menors estrangers no acompanyats a la nostra ciutat.

Regal d’aniversari: que el deixin al carrer

Va estar unes setmanes a Calella i després els mossos el van portar a un centre de Blanes. Cinc dies abans del seu aniversari, li van dir que, un cop fes els 18, hauria de marxar. Ell no tenia res: ni diners, ni papers. I així va ser, cinc dies després el van fer fora del centre de menors on residia amb una mà davant i una altra al darrera i passava a ser un “sense sostre” indocumentat i sense poder treballar de res. Molts joves, al complir els 18 anys i fer-los fora dels centres de menors tutelats per la Generalitat, tenen crisis d’ansietat perquè es veuen al carrer. De fet, l’Ibrahim es va negar a sortir del centre sense la seva documentació i el van amenaçar amb trucar els Mossos perquè el traiessin.

El 22 de març -tres mesos abans del seu aniversari- havia tramitat la documentació perquè el Consolat del Marroc a Barcelona li expedís el passaport. A dia d’avui, cinc mesos després, encara no li han dit quan el tindrà. Té por que, si en aquests moments, l’agafa la policia, el deportin al Marroc sense preguntar a la DGAIA que manté -de moment- el seu expedient obert a l’espera que tramiti la documentació.

Cinc dies abans del seu aniversari, li van dir que, un cop fes els 18, hauria de marxar. Ara és un “sense sostre” indocumentat.

Els educadors del centre de Blanes el van posar en contacte amb Lagarder Danciu, un activista que lluita pels drets dels sense sostre. És el responsable de la Casa de Cádiz, una casa ocupa autogestionada situada a tocar de la Sagrada Família on acull a refugiats, pensionistes, gent que no té on viure. “Welcome sense sostre” es llegeix a la façana, sota la bandera estelada, la d’Andalusia, la del País Basc i l’anarquista. 

La Casa de Cádiz, una casa ocupa de Barcelona

Aquí és on viu ara l’Ibrahim. A la Casa de Cádiz hi resideixen 24 persones i tenen una llista d’espera de més de tres-centes persones. L’Ibrahim té amics que ha conegut al llarg del seu any al nostre país que han agafat altres camins: “Viuen al carrer, fumen porros i roben telèfons mòbils per sobreviure. Jo no vull això.” i també ha fet un amic a la Casa de Cádiz, un jove que va venir amb avió amb el seu pare i el va deixar aquí amb 17 anys, també va ser tutelat per la Generalitat. Es diu Fares Hamza, és argelià i sí que ha aconseguit la documentació del Consolat d’Argèlia a Barcelona.

L’Ibrahim i en Fares viuen a la Casa de Cádiz

Cada matí va al Consolat del Marroc a preguntar si ja està el seu passaport. I cada dia rep la mateixa resposta: no. Però no perd l’esperança i demà continuarà anant a preguntar si ja el tenen. Perquè el que vol és estudiar idiomes, una FP i treballar per ajudar a la seva família. De fet, el primer que vol fer quan tingui el passaport és anar al Marroc a veure’ls, perquè fa un any que no veu als seus pares i als seus germans. Però hi vol anar sabent que podrà tornar. “Ara se una mica de castellà, una mica d’anglès, una mica de francès i àrab, però els vull saber bé”. Ha d’aconseguir el passaport marroquí abans del 17 de setembre que és quan la DGAIA tancarà el seu expedient i llavors passaria a ser una persona il·legal. CALELLA COMUNICACIÓ s’ha posat en contacte amb el Consolat del Marroc però no ha obtingut resposta.

Ha d’aconseguir el passaport marroquí abans del 17 de setembre que és quan la DGAIA tancarà el seu expedient i llavors pasaria a ser una persona il·legal.

L’Ibrahim ho ha passat molt malament. Tot i així, encara que hagués sabut tot el que li passaria, hagués vingut igualment. Perquè el que vol és tenir un futur, com els altres joves de 18 anys i al seu país no el pot tenir.

La DGAIA ajuda als joves extutelats fins als 23 anys, però no a tots.

A mitjans de juny, el Parlament de Catalunya va aprovar una reforma perquè els joves extutelats de la Generalitat rebessin una ajuda mensual fins als 23 anys o fins que aconsegueixin viure de forma autònoma, sempre en el cas que compleixin certs requisits. Abans era fins als 21. 

No és el cas de l’Ibrahim, perquè la reforma deixa ben clar que han d’estar tutelats almenys durant un any per l’administració pública -abans eren 3 anys-. L’Ibrahim no compleix els requisits perquè no ha estat ni un any tutelat per la Geneneralitat, per aquest motiu, la Generalitat se’n renta les mans un cop el seu expedient estigui tancat. Això passarà el 17 de setembre.