Rosa Sensat, una revolució pedagògica
“La societat es transforma, i a mesura que sorgeixen nous ideals de vida, l’escola ha de modificar les seves tendències per tal d’adaptar-se a les necessitats del present i a les que es dibuixen en els horitzons de l’esdevenidor.” – Rosa Sensat.
Rosa Sensat i Vilà. És molt més que un nom. Va crear una nova tendència pedagògica, i va encetar una manera diferent d’ensenyar com a impulsora i directora de l’Escola del Bosc, el 1914, la primera de les “escoles a l’aire lliure”, creades amb finalitats terapèutiques i pedagògiques per l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. Aquestes escoles van sorgir per millorar la salut dels infants que no podien assistir a les escoles de manera habitual. Aplicaven els principis de l’Escola Nova, que posava els infants al centre del projecte educatiu, respectava la seva individualitat i els seus interessos, i es mantenia fidel als principis d’escola pública, laica i catalana.
Alguns pilars bàsics de les escoles del bosc són la coeducació, l’ensenyament a través d’un aprenentatge significatiu, amb l’objectiu que els infants se sentin estimats, en harmonia amb la natura, i, sobretot, amb l’adaptació dels docents al desenvolupament de cada infant. Aquest model pedagògic es va perdre durant l’època franquista i no es va poder recuperar fins a la represa democràtica.
Escola del Bosc, la primera escola municipal de Barcelona (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
Crec necessari aclarir, i al mateix temps excusar-me, pels milers de mestres que, al llarg de la història docent, han estat cabdals per a la transformació de l’ensenyament en general del nostre país, amb una tasca gegantina, pública i lliure. No cal dir que no els puc enumerar, i que la tria de la mestra Rosa Sensat i Vilà crec que els pot representar.
Nascuda a El Masnou l’any 1873, repassant la seva biografia —segons manifestacions de la seva filla—, fa una inflexió en el seu caràcter en una de les seves estades a Madrid, a la Escuela Central del Magisterio, l’any 1896, per treure’s el títol de professora de Normals. Aquest període de quatre anys marca la seva trajectòria professional i és molt fecund per a la seva formació intel·lectual i sensibilitat espiritual. A Madrid va dur una intensa vida cultural i entra en contacte amb l’actiu grup de la Institución Libre de Enseñanza, on coneixerà Francisco Giner de los Ríos i Bartolomé Cossío.
Cal destacar que, l’any 1912, pensionada per la Junta de Ampliación de Estudios, entra en contacte amb experiències d’avantguarda a Bèlgica, Suïssa i Alemanya. Allà queda especialment inspirada per la Waldschule de Charlottenburg, a l’aire lliure, on va copsar l’experiència de les colònies escolars destinades a l’enfortiment físic dels infants i que ja funcionaven des de 1906. El funcionament d’aquesta mena d’escoles era molt diferent de la resta, ja que els infants deixaven d’estar tancats en aules rebent una educació memorística. L’objectiu era aconseguir una educació integral, respectant el seu vitalisme entès com a fer vida a prop de la natura.
El 1914 inicia un dels seus somnis: l’Escola Municipal del Bosc a Montjuïc, Barcelona. Durant vint anys va fer prevaldre els valors de l’escola: higiene, educació física, aire, llum, joc i treball; estimació per la bellesa i, finalment, la reflexió pedagògica evitant tecnicismes i valorant la persona en la seva integritat.
Aquesta experiència positiva va animar la creació d’altres centres municipals de similars característiques, com l’Escola del Mar (1921) a la Barceloneta, una altra al Guinardó i altres indrets de Catalunya. Encara que aquestes escoles, com l’Escola Moderna, vinculades als ateneus obrers, no eren ben vistes per certs sectors de la burgesia de l’època.
La Rosa era molt crítica amb la vella escola de “l’erudició verbalista i l’intel·lectualisme infecund”, i evitava tota pràctica o disposició escolar que tingués regustos de l’escola autoritària i repressora.
El 1931 arriba la República i l’Ajuntament de Barcelona, mitjançant En Manuel Ainaud, assessor de cultura, li proposa dirigir un gran grup escolar: el Milà i Fontanals, amb 1.200 alumnes i quaranta professors. Dubta, però finalment accepta, ja vídua i cap a la seixantena. És un repte ingent, però l’objectiu era apassionant: fer una escola pública, democràtica, per a tothom i de gran qualitat. Ella sempre defensa que l’escola pública vol un temps lent i curós, acompanyat d’una excel·lent formació dels ensenyants, abans d’una implantació generalitzada. Com deia: “Perdre el temps per guanyar-ne”.
Amb l’ensurt de la Guerra Civil i el seu desenllaç, va venir la febrada reaccionària que, com era d’esperar, va desmuntar tot el treball sostingut per la Mancomunitat, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat.
La Rosa va ser arraconada, per dir-ho suaument, amb tots els entrebancs possibles d’aleshores, incloses retallades de la seva jubilació. Va morir l’1 d’octubre del 1961, a l’edat de 88 anys.
Crec que el fet humanístic de la seva vida i la seva llavor per fer millor les persones, aquest record, s’ho val. La seva continuïtat en la història segueix viva amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
