El 14 de març de 1925, Calella va ser nomenada formalment ciutat per mitjà d’un reial decret signat pel rei Alfons XIII. Calella havia crescut demogràficament, la seva població l’any 1920 ja era de 6.195 persones, superant àmpliament els cinc mil habitants que es demanaven per ser una ciutat.

Els artífexs d’aquest nomenament van ser l’alcalde Narcís Baronet i Coll, qui va iniciar els tràmits; el mossèn calellenc Carles Salicrú i Puigvert, capellà d’honor del rei Alfons i que el va influir en la seva decisió; i el senador -també fill de Calella- Francesc d’Assís Bartrina i Roca, que mantenia molt bona relació amb el general i responsable d’ordre públic a Barcelona, Martínez Anido; a més d’altres figures públiques influents que van afavorir el reconeixement de Calella com a ciutat.

L’Ajuntament ha celebrat aquest dimarts un acte a l’auditori Josep-Maria Terricabras per commemorar aquesta efemèride, un centenari que es vol celebrar conjuntament amb els 700 anys d’història de Calella.

Presentació del cartell Calella 100 anys de ciutat i 700 d’història (Foto: CalellaCOM)

La industria tèxtil com a porta d’entrada al creixement

La identitat de Calella com a ciutat es construeix molt abans del reconeixement oficial de 1925. Ens hem de situar cap el 1884, on la industria tèxtil calellenca es reinventa incorporant el vapor i els telers circulars a les seves fàbriques. La immigració interna de les zones rurals que venien a treballar al sector industrial fa que Calella creixi demogràficament.

L’any 1917, ja hi havien 25 fàbriques a Calella i un total de dos mil treballadors, el que suposava el 37,5% de la població. Segons càrrec de l’historiador i col·laborador de l’Arxiu Municipal, Jesús Rodríguez, autor de la conferència que ha iniciat els actes de commemoració del centenari, “aquestes fàbriques es trobaven en el propi nucli urbà de la ciutat, i algunes d’elles eren propietat d’anteriors treballadors del sector tèxtil que havien creat els seus petits negocis. Se’ls anomenava medieros”. Aquestes fàbriques convivien juntes als carrers Indústria (fins a 4); Església (3); Jovara (5); Bruguera (6) o Sant Josep (4), entre d’altres.

Alguns dels propietaris d’aquestes fàbriques tèxtils són Joan Gallostra Clavera, Josep Llobet Guri, o Miquel Cabutí Janer. L’historiador afegeix que la convivència entre tots aquests fabricants va “regular les confrontacions socials” perquè les relacions laborals no estaven marcades per l’anonimat i els “empresaris i treballadors estaven en constant convivència”. Ho demostra el fet que, mentre a Barcelona durant els anys del pistolerisme (1917-1923) els conflictes entre els treballadors i la patronal van acabar amb prop de 400 morts en 4 anys, a Calella no hi consta cap incident.

Antiga postal de la plaça de l’Ajuntament, abans anomenada plaça de la Constitució

La política com un factor d’avanç i retrocés

Els moviments polítics també van afavorir el procés de construcció de Calella com a ciutat. Des del 1901 fins el 1911, el caciquisme i els fraus electorals imposaven un sistema polític que només beneficiava als amics d’alcaldes com Manuel Puigvert Dausà o Joan Borbonet i Garriga.

Va ser el 1912 quan l’Associació Nacionalista de Calella, que ja comptava amb una forta presència a la ciutat, va trencar amb el sistema i va escollir com a alcalde a Zenon Nicolau i Moreu, que era empresari tèxtil.

A partir del 1914, va entrar en joc la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1925), institució que va acabar del tot amb el caciquisme i va instaurar noves regles de joc. Durant la  Mancomunitat, es van iniciar projectes com l’electrificació del Far de Calella (1916), l’ampliació de la central telefònica i millores a l’N-II al Rierany dels Frares (1918) i la compra de terrenys per a la construcció d’Escoles i l’Escorxador (1919).

L’any 1923, Calella va patir una crisi d’atur important i un problema d’habitatge. La dictadura de Primo de Rivera va significar un retrocés, ja que “va congelar els debats de la ciutat i del país -com el primer estatut modern de Catalunya- i va imposar un silenci forçós”, segons indica Jesús Rodríguez Blanco. Tot i això, es va treballar en la urbanització de Calella per solucionar la crisi de l’habitatge com, per exemple, el projecte de “cases barates” de Bartrina al barri de Pequín (1924-1925).

El barri de Pequín era de pescadors, sortit dels carrers Anselm Clavé i Jovara (Foto: Nicolau Fornés)

Modernització de Calella en un ric entramat social

Durant el govern de l’alcalde Jaume Dalmau i Llibre (1925 – 1930), es va seguir treballant en una transformació urbanística profunda de la ciutat. En aquells moments, l’arquitecte municipal era Jeroni Martorell i Terrats, responsable de la construcció i restauració d’obres per tota la ciutat, com el mercat, l’escorxador, el Parc Dalmau, la biblioteca popular o la parròquia de Santa Maria i Sant Nicolau.

L’obra pública de Martorell va permetre una modernització de la ciutat, que també era rica pel que fa a idees i moviments socials. L’historiador Jesús Rodríguez Blanco defineix dos grans blocs: les societats conservadores i privades i el món sindical i cooperativista. Cadascun tenia les seves pròpies associacions i espais. Els primers tenien El Casino, l’Skating-ring i l’Orfeó Calellenc, mentre que els segons creaven cooperatives com La Victòria o Germanor Calellenca. A més, els dos grups coincidien en la creació de diverses activitats de la ciutat, com els Jocs Florals. Els partits polítics tampoc funcionaven com a blocs hermètics, sinó que estaven acostumats a col·laborar en diversos assumptes per afavorir l’interès comú.

Tota aquesta riquesa cultural va continuar en el temps fins a dia d’avui, tot i que la dictadura franquista, segons Rodríguez Blanco, “ha perjudicat el teixit associatiu que teníem abans, perquè tants anys de dictadura ens ha fet molt dependents de l’Estat”.

La Calella turística

La ciutat no seria la mateixa que coneixem avui dia sense un pilar fonamental: el turisme. L’arribada internacional de turistes atrets per la costa maresmenca -una entrada que es va produir en els anys 60 en plena dictadura franquista- i la influència de personatges claus i pioners, com Margot Rothe Brunner, van convertir Calella en una potència turística molt important.

Antiga imatge del carrer Església, entre Sant Joan i Sant Josep. (Foto: Josep Martí Gay)

Tal és així que, en el llibre Compilació Històrica de Calella, de Domènec Mir i Moragas, s’explica que la premsa de l’època s’en feia ressò de la ciutat amb el títol de “Calella turística”, on la catalogava com “la vanguardia de la Costa Brava”. Amb el temps i el creixement del sector hoteler, Calella ha fet del turisme el seu motor econòmic.