Els constructes socials

Una definició de “constructe social” pot ser aquesta: “és una idea, creença o categoria que es crea col·lectivament per mitjà de la interacció humana i es fonamenta en acords compartits dins d’una societat”.

Per tant, si ens ho mirem amb més profunditat, un constructe és una idea, creença o categoria…, que vol dir que és una manera de pensar, de creure en alguna cosa o d’afirmar que un fet de la vida social té un valor per a totes les persones que en formen part. També es diu que es “crea col·lectivament”, és a dir, es crea per part de tot el conjunt de persones que formen una societat determinada. A continuació afirma que és fruit de la interacció de les persones i que, dins l’àmbit d’aquesta interacció, hi ha acords que són compartits per totes les persones que formen part de l’esmentada societat. Fins aquí, la definició.

Si passem a l’àmbit de la realitat, ens trobem que en els darrers anys, hi ha qui no para d’afirmar que el patriarcat és un constructe social o que la determinació de l’autopercepció de gènere que imposa l’heterosexualitat com a base de la relació entre les persones, és un constructe social i, per això mateix, cal canviar-ho. En alguns sectors més radicals, s’afirma una total destrucció dels constructes socials que són contraris a la “nova” realitat: el patriarcat com a forma de dominació dels homes sobre les dones i la identitat de gènere com a dret individual a identificar-se un mateix. Fins aquí, podem parlar de canvi de paradigmes socials, entès un paradigma com aquell element, factor social o personal (valors), que vincula les persones d’un grup i que, davant d’unes creences compartides, tothom les accepta. El canvi de paradigma implica, així entès, deixar de banda unes creences o valors i substituir-los per uns altres. Òbviament, un canvi d’aquest nivell no es produeix d’un dia per un altre. Cal temps…, i acceptació per part de la societat.

I en aquest moment ens trobem. Es demana -quan no s’exigeix-, que els homes acceptin el final del seu “domini” sobre les dones i es pretén normalitzar la diversitat de gèneres com un fet “natural” i al qual tothom hi té dret. I en aquest context, cal preguntar-nos si tothom està disposat a acceptar els canvis.

I la resposta, de moment, no està gens clara. M’explico. Molts homes s’han radicalitzat i rebutgen les dones que fan bandera d’un feminisme extrem que, entre altres coses, criminalitza els homes pel fet d’haver nascut homes. No pocs homes es senten incòmodes quan, en determinats fòrums de dones feministes, s’acusa els homes de ser agressors o violadors potencials…, pel sol fet de ser homes. I hi ha homes que veuen en el feminisme una forma amagada de determinats col·lectius de dones d’ocupar llocs de rellevància pel sol fet de ser dones, encara que siguin incompetents o no adequades pel lloc a ocupar. Hi veuen en la discriminació positiva envers les dones una operació per imposar la presència de dones no per la seva vàlua professional o personal, sinó pel sexe que tenen. En qualsevol cas, hi ha homes -i cada vegada més-, que es manifesten antifeministes, si per feminisme han d’acceptar aquesta manera d’interpretar el paper dels homes i de les dones en la societat. I en aquesta “guerra de sexes” hi sortirem perdent tots. I a nivell polític, està afavorint, justament, els partits de dretes i d’extrema dreta que es manifesten hostils al feminisme. Personalment, no tinc la clau de la solució d’aquesta situació, però sí que crec necessària una reflexió pausada i tranquil·la sobre el paper d’homes i dones dins la societat i canviar allò que de desigual hi ha, però sense caure en el radicalisme del “les dones han de ser iguals en tot als homes”. Físicament no sempre ho són. Ni amb la manera de relacionar-se, ni amb la manera de pensar. Acceptar diferències no significa que siguin desigualtats. Són coses ben diferents.

I sobre l’altre constructe social, la identificació de gènere, crec que hi ha una consideració que no es té en compte: la de ser un tema compartit pel conjunt de les persones que formen part d’una societat. No entraré a diferenciar entre el sexe biològic i la identitat de gènere, tot i que tradicionalment, es considera que hi ha un vincle entre aquests dos termes, és a dir, que el sexe masculí es vincula al gènere masculí i el sexe femení es vincula al gènere femení. Ara hi ha qui afirma que el sexe és un factor biològic que no té per què determinar el gènere i que una persona té tot el dret del món a identificar-se amb el gènere amb què es trobi més a gust. I que aquesta identificació s’ha de portar fins al punt d’acceptar que se’ls identifiqui amb un llenguatge propi (el famós “elle” i termes semblants). El conflicte apareix quan aquesta autopercepció xoca amb la tradició identificativa heterosexual. I encara més, quan determinats col·lectius volen imposar que tothom accepti els seus termes definitoris com a norma general. Sota un criteri d’anàlisi social, sembla que la identificació de gènere es construeix sobre unes bases no totalment determinades pel conjunt de la societat. Sovint, darrere un terme (fluid, binari, bi, trans, lèsbic, asexual, etc…) no hi ha una definició clara i es tracta de posar una etiqueta a un comportament afectiu que ja existia, però que no era definit. Parlar del “poliamor” com la relació afectiva entre més de dues persones ja estava “inventat” de fa segles. O parlar d’una “relació oberta” entre diferents persones també ja estava inventat. Potser calia posar-hi nom? Potser…, però aquest fet no canvia el fons del tema.

La reflexió final va en la línia del dubte: molts adolescents que s’identifiquen amb un determinat gènere o accepten determinades formes relacionals, saben realment del què parlen o només ho fan com una manera de transgredir les normes tradicionals? Què hi ha de “moda” en tot plegat o què hi ha de canvi radical en l’autodefinició del què és una persona? Què hi ha de recerca d’una autoestima no fixada per la societat exageradament diversa i amb crisi de valors o què hi ha de manca d’horitzó de realització personal? Aquest segurament serà un tema de debat viu i, a vegades, radical, sobre com som les persones i com cerquem seguretat per afrontar els reptes que ens presenta la vida. Reptes als quals cal donar una resposta forta, decidida i valenta…, i que la generació “de vidre” que estem generant potser no sap afrontar…