Tothom busca

Fa una pila d’anys, quan jo estudiava turisme, vaig tenir el plaer de conèixer un famós tarotista del Maresme.

En aquella època aquest tema m’encantava. Quan es va posar de moda anar al psicòleg, jo vaig optar per les enigmàtiques cartes del Tarot.

Vaig anar-hi amb amics, coneguts i familiars. Anàvem a veure què ens oferia el futur quan alguna cosa poc important ens preocupava. I sortíem sempre contents i animats.

Érem joves i ens esperava una vida plena de sorpreses, emocions i solucions. Ell era un personatge culte, peculiar, lluny de la vulgaritat i la mediocritat, i a qui jo, malgrat que ja no el tracti, li tinc un lloc especial guardat en la meva memòria.

Sempre deia que la vida és com un tren que passa. Tu decideixes a quines estancions baixes o puges, però d’aquestes, tres o quatre, les tens marcades. El destí no està escrit. El camí el triem nosaltres.

Deia Borges que tota casualitat és en realitat una cita prèvia.

La majoria de les persones amb qui vaig compartir aquelles emocionants i esperades sessions volien saber què els oferia el seu futur sentimental. Evidentment, davant d’una greu malaltia, un deute enorme o alguna causa gravíssima no vas pas al Tarot. Vas a l’hospital, al banc, al prestador o allà on calgui.

Allà, la majoria hi anàvem a preguntar si ens tornaríem a enamorar, si la relació que manteníem tenia remei o l’havíem de deixar córrer. El pronòstic que feia era fins a un màxim de dos anys. Amb una mica de psicologia crec que jo també hauria estat capaç de fer-ho.

De l’última vegada que ens vam trobar deu fer uns set anys. Es retirava, fèiem el comiat a l’intrigant i motivador món d’aquelles cartes que em fascinaven. Ja no sentiríem mai més la pell de gallina en veure aquella bosseta negra de vellut que les custodiava, ni aquelles mans que les barallaven, ni aquella mirada que ens deixava clavats a la cadira com estatuetes de sal.

No recordo massa coses d’aquell dia, però sí que recordo una frase que va dir i em va quedar gravada …“tothom busca”.

I penso que tenia tota la raó, tots busquem: que ens estimin o algú a qui estimar. Busquem rebre, donar o compartir amor. No em crec qui digui que no necessita a ningú. La vida seria tremendament avorrida i poca gràcia em fa la soledat. Per sort, el món dels sentiments no el podem dominar. Aquest va per lliure de veritat.

Em creuré que no troben el que vostès busquen, això sí. Fins I tot em crec que no sàpiguen el que busquen, però tothom busca.

Jo actualment busco un home entre 40 i 55 anys, ros, amb ulls blaus, guapo, alt, llest, intel·ligent, divertit, sense fills ni problemes econòmics que tingui una excel·lent analítica, una visa per compartir i un notable en psicotècnics. Amb molta paciència i capaç d’aguantar-me a mi. I ves per on que no el trobo, ni que demanés la lluna!

Però, per altra banda, em tranquil·litza adonar-me’n que si penso en això vol dir que problemes massa greus no en tinc pas.

Però sí que és veritat, que moltes d’aquelles prediccions van ser certes i amb mi em va ajudar en altres coses, concretament laborals.

Per la pandèmia em vaig comprar un llibre i una baralla de cartes per aprendre’n. Me les vaig mirar i remirar, però allà aparcades estan.

Si un dia decideixo posar-m’hi, els prometo fer-los la tirada que em demanin. Pensin què busquen o què volen deixar enrere, vinguin sols o acompanyats, passaran una bona estona.

Segurament la resposta a la seva pregunta ja la saben vostès.