Estats Units… d’Europa

No deixa de ser avui una paradoxa la situació que estem patint entre els EUA i la UE, tot pensant en aquell dia que varen descobrir, a les acaballes del segle XIV, les terres del nou continent, anomenant-lo després Amèrica. Temps enrere, l’organització dels països del nord i del sud d’aquest continent ha estat molt diferent, depenent dels seus colonitzadors i molt concretament a una part del nord. Creant els Estats Units d’Amèrica, producte d’ampliació i unificació després de la seva guerra civil guanyada per les colònies angleses federades del nord-est, a les confederades del sud-est.

Per la seva organització en el temps del segle passat, els Estats Units d’Amèrica van marcar perfil per la seva empenta i s’erigí com a sentinella de l’ordre mundial sota els seus prismes liberals anglosaxons, hereva de la cultura europea. Aquesta paradoxa és com un garrot de retruc dels nostres ancestres per passar comptes per la seva i la nostra història com deia al principi.

Així ens trobem amb un fet de primera magnitud possiblement per la contínua debilitat europea per la manca d’unitat, l’aïllacionisme i la falta de previsió. Potser ens hem repenjat massa en l’oncle Sam, esperant el seu auxili quan les coses van maldades, tant econòmicament com militarment.

Quan el feixisme als anys 30 del segle passat va créixer a Europa, esperem que aquest paral·lelisme avui no sigui premonitori. Ho va ser en aquell moment pel fet de patir una greu crisi econòmica i social esdevinguda pel desenllaç de la victòria sobre Alemanya i pel posterior mal acord de Versalles acabada la Primera Guerra Mundial. Aprofitant la crisi generada pel fet, el bel·ligerant Partit Nazi a Alemanya juntament amb l’embranzida feixista al nostre continent ens va dur a una segona guerra mundial. Necessitant, com a part de la solució, la col·laboració en la guerra dels EUA, creant un front aliat, la URSS inclosa, per alliberar-la del jou que tenien els feixistes a tota Europa.

Un home no fa un poble, però en el cas nord-americà, que té un sistema presidencialista, sí. Concretant, qui ha estat elegit, el Sr. Trump, representant de l’extrema dreta, comporta el risc de capgirar l’ordre internacional, amb intencions d’esmicolar el pacte atlantista i el seu suport europeista amb tots els valors lligats d’antuvi: la civilització occidental, la democràcia, les llibertats i la llei. Esperem que les institucions nord-americanes prevalguin com a fre per damunt d’ell i de les seves polítiques extremes.

Perquè crec en la seva democràcia i les llibertats arrelades en els temps. Per als qui ho dubtin, que mirin totes les creus dels caiguts nord-americans en la Primera i la Segona Guerra Mundial al llarg dels territoris europeus, per reconduir els nostres malentesos al segle passat. Sense la seva participació avui el nostre món seria un altre, pitjor.

El que avui tenim, la Unió Europea, val la pena recordar-ho, va començar el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, quan les potències occidentals guanyadores van signar el control del carbó i de l’acer amb el Tractat de Roma. La raó era per prevenir el control europeu armamentístic, degut als dos fracassos europeus que varen derivar en les dues confrontacions mundials, amb 60 milions de morts.

L’any 1951 va ser el primer pas amb el Tractat de París quan sis països d’Europa; República Federal d’Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg varen constituir el que es va anomenar, la Comunitat Econòmica Europea (CEE). Cal dir que va tenir un fre de 40 anys, el que va durar la guerra freda amb la política de blocs.

Aquesta precària unió econòmica del principi, degut al creixement posterior europeu, va tirar endavant i en la dècada del 70 hi varen fer també la seva adhesió: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit. Cal recordar també la nostra que va ser al juny del 1985, efectiva el 1986. Val a dir que hem arribat avui a 27 estats membres, i que no deixa de ser encara més econòmica que política, lluny organitzativament per donar-li la força d’un Estat Federal, similar als EEUU, precisament per aconseguir una sola veu. El primer objectiu rellevant seria per la nostra protecció i la de les nostres institucions amb llibertat.

Depèn de nosaltres, de la UE. Perquè si no caurem en la irrellevància al tauler mundial. No si val pensar en el pes de cada estat europeu per separat, això és el que volen els anti-europeistes.

Va de potències globals, Xina, Federació Russa, EUA… i esperem que la Unió Europea… esdevingui, tant de bo, en els Estats Units d’Europa.