Al trumpisme -també- calellenc: resposta solidària!

L’extrema dreta avança al mateix ritme que ho fan les desigualtats. Mentrestant, la setmana passada “Intermón Oxfam” publicava un article on s’exposava l’augment cada cop més preocupant de les desigualtats. El magnat Trump i les grans fortunes, ara ja a cara descoberta, han pres el control de la primera potència mundial (encara). Tant li fa que aquest 1% més ric posseeixi tanta riquesa com el 99% restant, o que en el món que ells dirigeixen deixin morir 20.000 nens i nenes cada dia per manca d’accés a serveis sanitaris adequats. Ells en volen més, -ens ho recorda Elon Musk aixecant el braç- i ho aconseguiran a qualsevol preu i per tots els mitjans: “per terra, mar i Twitter”.

Dinàmiques globals, conseqüències locals. A la Calella mileurista (segons dades de la Generalitat del 2023), gairebé la meitat de les persones tenen problemes per arribar a final de mes. Un 36,1% de les famílies no té la capacitat de fer-se càrrec d’unes despeses imprevistes de 800 € i un de cada tres menors de setze anys es troba en situació de risc de pobresa o exclusió social. Un 20% de les llars no poden permetre’s mantenir una temperatura adequada i Càritas bat rècords d’usuaris cada any que passa. I el més terrible és que tot va a pitjor.

Davant l’evident sagnia social, l’antídot solidari és imprescindible. Intermón -en el mateix article- cita que, amb només tres mesures!, podríem revertir la situació. Quines són?: aplicar uns sistemes fiscals justos i progressius, prioritzar les polítiques públiques i de cooperació, i fer participar la ciutadania per construir sistemes democràtics forts i plurals. Tan sols tres mesures: concretes, aplicables arreu i transformadores. Però, realment, s’apliquen a la Calella solidària que molts pregonen? Vegem-ho:

• Primera mesura, “aplicar mesures fiscals justes i progressives”: no precisament a Calella, aquest any l’increment dels impostos i taxes ha estat lineal -és a dir, el mateix percentatge pels grans patrimonis que per les economies més febles-.
• Segona, “prioritzar polítiques públiques”: les partides a serveis socials i educació no han incrementat en termes reals (per sobre l’IPC); les polítiques d’habitatge que es promouen primen el vessant especulatiu enfront del dret a l’habitatge (com és el cas de la regulació d’habitatge de lloguer turístic) i no s’han incorporat noves demandes (moltes d’elles de mínims) per a les polítiques d’acollida.
• Tercera, “fer participar la ciutadania per construir sistemes democràtics forts i plurals”: s’han negat totes i cadascuna de les propostes presentades per obrir la política al poble.

Cal transitar de la caritat a l’autèntica solidaritat. Anar més enllà de la instantània caritativa -necessària- que ofereixen les almoines, com les “Maratons” i actes benèfics, i aplicar, en grau més alt, un sistema social i redistributiu, planificat i sostingut en el temps. Perquè darrere la ciutat de dispendi -en festes, comunicació i grans esdeveniments- s’amaguen, entre bambolines, les condicions de precarietat i vulnerabilitat a què es troba sotmesa part de la seva població. O el que encara és pitjor: la confluència entre els patrimonis més grans i el poder polític fa que aquests extreguin beneficis a partir d’uns recursos públics que haurien d’anar destinats, també, a pal·liar unes desigualtats implícites al model turístic de sol i platja.

El model “Trumpista” creix també a casa nostra, i la cara histèrica del capitalisme, l’extrema dreta, s’instal·la per quedar-s’hi tot fent pinça amb la dreta tradicional; de moment, els separen les formes, però no el fons: beuen del mateix amo. Darrere els poders econòmics, que s’omplen les butxaques mentre difonen odi i reparteixen misèria. Entremig, l’enuig d’una classe treballadora, que aspirant a ser mitjana-alta, va a la baixa. A l’esquerra, l’esperança d’una acció comunitària en la defensa d’uns drets que a hores d’ara ja es troben amenaçats: una lluita que ha d’assenyalar qui són els autèntics responsables del deteriorament material i de valors que patim a les nostres vides; que no ha de confondre les conseqüències del fracàs de la socialdemocràcia i de l’actual neoliberalisme pervers amb la manca d’alternatives; i que s’ha d’obrir forat entremig d’una jungla comunicativa que no només difon com a únics relats interessats, sinó que banalitza i normalitza discursos d’odi.

El repte és majúscul. Tant, com l’herència que deixarem a les nostres filles i fills i posteriors generacions. Un llegat que s’escriu en present i que pot ser transmès des de l’individualisme o la col·lectivitat; des del Trumpisme més reaccionari o des de la solidaritat; des de l’odi i la deshumanització de “l’altre” o des de l’amor de qui vol una societat més lliure i justa.