Apartheid
A les gales dels Premis Gaudí, creats per l’Acadèmia del Cinema Català, des del seu inici el 2009 fins fa un parell o tres d’anys, estaven presentades per Joel Joan i Isona Passola, i el seu caire nacionalista com a presentadors era evident. Per les circumstàncies que siguin s’ha girat pàgina d’un guió repetitiu durant anys, almenys fins ara. No cal dir que als llocs on se celebren, s’aprofiten aquests certàmens de l’espectacle d’arreu del món per fer actes propagandístics, tant per referir-se a la manca de llibertats com per actuar com a altaveus de qualsevol fet punyent.
Per la meva sorpresa, a la gala dels Premis Gaudí d’aquest any, escoltant l’Eduard Solà, al qual es va afegir després Juan Antonio Bayona, guardonats i gent de casa nostra, van parlar de temes prou rellevants i identitaris, com la vinguda no fa gaire dels seus avantpassats. Sense voler, em va fer recordar la meva infància, però més que res, també la meva adolescència. Remenava en la meva memòria aquells temps per trobar el record al qual ells es referien i manifestaven. Vaig quedar sorprès personalment pel record i també pel meu comportament en aquell passat. Es referien al seu passat com “orgullosament charnego”, una expressió a la qual indefectiblement feien referència com una reacció de defensa i d’orgull dels seus avantpassats i, potser, com a hereus, pel record d’integració en aquells moments en una societat diferent en què jo vaig viure i pertànyer.
També crec que no n’érem pas responsables. Mai els pobles d’acollida ho han estat. Per alguns han estat actors i per altres figurants, però al final, tots els que vam viure aquella situació de migració en aquella època vam ser secundaris. És evident que la nostra societat de llavors i l’actual té quelcom de solidària en el seu ADN, i és el principal protagonista pel seu èxit en la inclusió dels nous vinguts. Eren i han de ser temps de concòrdia. Aquest flux quasi sempre és per circumstàncies econòmiques, i sense adonar-nos, no ha parat en el temps.
Un grup d’emigrants a Catalunya s’acomiaden dels seus familiars poc abans de prendre el tren a l’estació de Jaén. (Foto: La Memòria/Canal Sur)
Penso en la possible paradoxa que els nets o fills d’aquells nous vinguts es poden trobar avui temptats amb un ànim d’exclusió per a aquells que ara ens truquen a la porta. Aquells anys de referència també em van fer recordar amb orgull moments per la gran tasca que molts van dur a terme com a part integradora i de cohesió del país, perquè de cap manera els volien excloure. Rememorar les eines que s’encetaven és per a mi un deure, per un procés excepcional d’integració amb la posada en marxa de l’anomenada “immersió lingüística”, amb el nom PIL, en el curs 1983-1984 a dinou escoles públiques de Santa Coloma de Gramanet, on la majoria dels alumnes eren castellanoparlants. Va ser una gesta èpica, escampada després arreu de Catalunya, implementada pels plans educatius de la Generalitat amb els resultats excepcionals fins avui obtinguts.
Sento dir amb crítica que ara la paraula “charnego” és un mot, primer de tot, discriminatori i que diuen que no hi troben sentit perquè són temps passats i que no cal rememorar. És un error, vingut potser pel mateix que nosaltres, als anys cinquanta o seixanta del segle passat, vam obviar i, sense adonar-nos, vam fer un apartheid cultural i social. Recordar fets com aquests, per qualsevol memòria històrica, ajuda també a alertar de les exclusions a les persones per la seva classe de pell o per la nostra similitud de creença o de parla, ja que pot donar a entendre la viabilitat o no de la seva integració. Aquí rau el problema més greu, com és la utopia o distopia, que avui està en alça en general per blanquejar el feixisme pel seu caràcter discriminatori, ja que molts ho disculpen per tal d’assegurar la protecció.
Certament, estem en un moment en què el mestissatge és dominant arreu del món, i més al nostre continent, per la globalització i la comunicació cada dia més fàcil. Per això, cal fer tots els esforços per sembrar cohesió, que no és tasca fàcil. És l’únic camí per arribar al progrés social i cultural de la nostra societat perquè no esdevingui cap classe d’“apartheid”.
