Encara no?
Les persones canviem quan no ens queda més remei.
Perquè la vida ens posa entre l’espasa i la paret.
Perquè el grau de patiment que experimentem si seguim com sempre és molt superior al d’arriscar-nos a fer el pas.
Mentre el dolor de romandre igual i el de canviar siguin semblants, optem per allò conegut, falsament controlat i segur. I podem estar segles ancorats allà per la por i l’orgull… De vegades, posant-nos excuses sobre el fred que fa allà fora, al país “de la incertesa”, o idealitzant i romantitzant el suplici que vivim.
Han fet tant de mal les pel·lícules aquelles en què “per amor tot s’hi val”. Hi ha tanta toxicitat al romanticisme mal entès i ranci! Per no parlar del “rendir-se no és una opció”, com si aconseguir segons quines fites fos més important que la pròpia vida o la salut. I així, ens anem sacrificant i fent mal a nosaltres mateixos sense posar límits o empassant-nos les paraules que no ens atrevim a dir. Deixant-nos la pell i la vida, esperant una vida millor que no arriba mai perquè ens tirem pedres a la pròpia teulada.
Esperant que l’altre canviï en lloc de dir prou.
Esperant que altres ens valorin en lloc de valorar-nos nosaltres i deixar-nos anar d’on no se’ns respecta.
Esperant un millor moment.
Hi ha qui fins i tot m’ha dit que espera que passi “Mercuri retrògrad”. I el hàmster segueix a la roda, i la vida passa i seguim pendents dels altres sense decidir res. Esperant que tot canviï menys nosaltres. Esperant… Sempre esperant.
I, al final, si tu no ho fas, la vida t’ho fa. *Allò que et fa por ve cap a tu. I ho fa amb un cop sec, de cop i volta, sense avisar.
Et fa trontollar el terra que trepitges. Et treu el salvavides on et subjectes per no ofegar-te. Aleshores toca nedar i deixar anar llast, sí o sí.
Toca viure allò del que has estat fugint tota la vida per descobrir que, en realitat, és un alliberament. Encara que espanta, i molt. I fa mal, fa tant de mal que, en algun moment, has de deixar de ser tu per poder suportar-ho.
En aquell instant descobreixes el perquè de la història. Havies de deixar de ser el teu jo espantat i trencadís per començar a ser realment tu…
Aquesta persona meravellosa, ignorada i desconeguda. És el canvi real, aquest. No el canvi de feina o el canvi de parella. El que et passa dins quan et tries a tu i deixes d’esperar que el món et triï. Quan et dones tu allò que portes la vida esperant que els altres et donin. Quan et veus de veritat i deixes d’esperar que algunes persones et vegin.
I tu, què vols fer? Et decideixes? T’atreveixes o esperaràs una mica més? Encara no n’estàs fart? Què més t’has d’empassar abans de dir prou? Quan de temps més has de perdre d’una vida finita per adonar-te’n que ja no hi ha més temps?
*Quan parlo de què allò que et fa por i que has estat evitant ve a tu, no em refereixo a creuar la carretera en plena nit sense mirar o a ficar-se a la gola del llop. Parlo de prendre decisions pendents i donar-se valor a un mateix, fins i tot quan això suposa males cares i que persones que ens estan fent servir s’allunyin de nosaltres quan ja no en poden treure res més. Parlo de ser valents i valentes i dir no al xantatge emocional i a permetre que ens tractin malament. Parlo de viure el que ens espanta per treure’ns el pes de sobre d’una vegada per totes.
