Maria Casanova i Anna Eguiluz, bomberes del parc de Pineda: “Els rols han de deixar d’estar tan estereotipats”

En quin moment van decidir ser bomberes?

Maria Casanova: És curiós, perquè tampoc ho recordo com una aparició el fet de pensar ‘vull ser bombera’. Vaig començar a opositar amb 32 o 33 anys i em veia molt capaç, així que vaig començar a treure’m els carnets i vaig tirar endavant. Abans era nutricionista, però el tema d’emergències sempre m’ha agradat i la meva germana és infermera.

Anna Eguiluz: Estava estudiant la carrera de Fisioteràpia i, abans d’acabar el quart any, no sé ben bé per què, em va venir al cap la feina de bombera. Vaig pensar ‘com pot ser que mai m’ho hagi plantejat?’ No coneixia cap bombera, no es promocionava… M’ho vaig començar a plantejar seriosament i ho vaig comunicar a la família, que em va recolzar molt i ho veien claríssim. Quan vaig acabar la carrera, vaig treballar de fisio, que també m’agradava, i després vaig començar tot el procés: opositar, treure’m els carnets, estudiar, entrenar. I aquí estem.

Les dues han comentat que s’han tret el carnet. Fan totes les tasques tot dintre del parc?

M. C: Sí, és requisit tenir el carnet de camió. Cada parc s’organitza diferent; alguns tenen un conductor per guàrdia que condueix les 24 hores, però en el nostre cas, rodem per sortida. Potser primer vas de conductora i, quan tornes d’un servei, rodes de posició i passes a ser fer de bombera. Aquí tothom fa les mateixes funcions.

Al parc de Pineda, els bombers no s’especialitzen en una tasca concreta, sinó que van rodant per ser polivalents i assumeixen totes les feines.

I quant de temps porten al parc de Pineda?

A. E.: Jo porto un any, abans havia estat a Palafrugell i, anteriorment, a Olot.

M. C.: Jo també porto un any, abans havia estat a Vall d’Aro. Però com que he viscut molt de temps a Canet de Mar, hi viuen els meus pares, per mi és anar a llocs coneguts, m’agrada. A nivell d’actuacions, en els dos parcs estan bastant igualats, tot i que a Vall d’Aro la tipologia de serveis són diferents perquè, per exemple, tenen una via ferrada. La diferència és que aquí, a Pineda, hi ha vehicle autoescala que permet actuar diferent en alguns serveis, tot i que moltes vegades no hi és perquè quan a algun altre parc de la regió se li espatlla l’autoescala, la nostra és el comodí i marxa cap aquell parc que la necessita.

Com es gestiona l’estrès en una professió tan intensa com aquesta?

A. E.: Tenim el dia programat: pràctiques, revisions de camions, formacions… Si surt un servei, ho deixem tot i marxem corrents a actuar. En general, no tinc estrès a la feina, ni durant la guàrdia ni en els serveis. Quan hi ha un servei, actives el mode professional, i, en el meu cas, no ho visc ben bé en primera persona, ho visc com en tercera. No soc jo actuant, és l’Anna bombera treballant. Per mi, així és molt més fàcil separar-ho després. En el moment que hi ha un servei, puja l’adrenalina i, amb l’energia que et genera, no estàs pensant què passarà, estàs pendent de la feina que has de fer i els passos a seguir.

M. C.: T’actives i desactives. Depenent com sigui l’avís, ja saps que s’ha d’anar d’una manera o d’una altra, a vegades depèn de la veu del operador/a de control, si et diuen que hi ha moltes trucades o no… Si et diuen que hi ha un foc confirmat, estàs més atent. Però no estàs tot el dia en tensió, ni molt menys. Per exemple, després d’un servei picat, que potser has estat fent un RCP, al cap de mitja hora has d’anar a comprar el dinar. Desconnectes molt. Potser a algú li sorprendria, però és una adaptació.

L’horari dels bombers és ben diferent al de la majoria de professions: fan guàrdies de 24 hores, durant les quals poden sortir haver de fer més o menys serveis, i tenen tres dies de descans.

Quines habilitats creuen que ha de tenir una dona per ser bombera?

M. C.: Home o dona bombera, jo crec que ha de ser una persona resolutiva i que sàpiga conviure, perquè són moltes hores al parc, i sobretot que amb els anys no perdi la motivació.

A. E.: Que sàpiga treballar en equip i que no perdi l’empatia.

Quin és el servei o el rescat que més les ha marcat?

M. C.: El més èpic ha estat l’accident de l’autocar al túnel de l’autopista, per com de sorprenent va ser. Els autocars i els autobusos tenen el bastidor, que són dues barres molt fortes i rectes, i va pinçar allà. Aquesta va ser la sort pel conductor i pels viatgers, que allà es va clavar i i no va haver més desgràcia del que podria haver sigut.

A.E.: Els focs forestals no sé si serien els que més m’han marcat, però són dels més intensos, ja que treballes 24h, a vegades fins i tot més perquè el relleu no el poden fer a les 7 del matí que seria l’hora d’acabar la guàrdia. Els gaudeixo molt, però també són esgotadors, ja que no pares i estàs molt pendent.

El percentatge de dones bomberes és mínim en comparació amb el d’homes. Quin creuen que és el motiu?

M. C.: Justament ens estaven fent una xerrada de perspectiva de gènere i han dit la dada: només el 3% som dones i aquest any amb la nova promoció dupliquem la plantilla respecte altres anys. Històricament, les dones han treballat al camp, han fet mil i una tasques per les quals han hagut d’aixecar pes, portaven la llet amb les criatures carregades a l’esquena… Han demostrat que tenen totes les habilitats. No entenc què passa a nivell de societat actual, anem d’alliberadors i de ser més oberts, però actualment va en detriment i qüestiona massa les habilitats de les dones. Potser perquè tenim gustos diferents, perquè tenim estereotips de gènere, per les famílies… Llavors es presenten menys dones, tot i que si comparem el percentatge de dones que es presenten amb el que entren, és similar al d’homes. A la meva promoció van entrar el 7% de dones que es van presentar, igual que en el cas dels homes.

Com es pot fomentar que més noies i nenes vegin la professió de bombera com una opció?

A. E.: Què es regala a uns i què es regala a altres? No li regalis la cuineta a la nena, regala-li el camió de bombers. I al nen, no li regalis el cotxe per arreglar-lo com un mecànic, regala-li una cuineta, si vols. S’han de canviar tots aquests rols, donar més llibertat.

M. C.: Cal educar la societat. A mi també m’agradaria saber per què tenim gustos diferents, per què funcionem diferent. És cultural, hi ha un tema d’estereotip de gènere que fa que un esculli una cosa o altra. Però calen xerrades a instituts, donar visibilitat, que vegin que es normalitza.

A. E.: Inclús a les pel·lícules i a les sèries de bombers també es qüestiona a les bomberes pel fet de ser dones en un cos de bombers, on la majoria són homes. Però com més es vagi visibilitzant, més dones es presentaran i més dones n’entraran.

M. C.: Al final, és normalitzar que tothom pot fer el que vulgui, no hauria d’haver aquesta llosa al darrere com a societat. També passa en altres professions: en el camp científic, enginyeries, informàtica… També al revés, homes que siguin mestres d’infantil n’hi ha pocs. Per sort, ara es va obrint la mentalitat a que els homes també poden cuidar i hi ha més infermers. Els rols han de deixar d’estar tan estereotipats.

La Maria Casanova forma part d’un equip d’excarceració de víctimes d’accidents de trànsit, format exclusivament per dones. S’encarreguen d’alliberar les persones que han quedat atrapades dins dels vehicles durant un accident, un rescat que sovint és contrarellotge.

El procés per accedir al cos, les proves físiques, són les mateixes o hi ha diferències?

M. C.: Les proves són iguals, el que sí que canvia són els barems de les físiques. Per exemple, a la corda, nosaltres pujàvem quatre metres i ells pujaven sis metres.

A. E.: Hem d’entendre que les proves de l’oposició són per fer un cribratge, no reflecteixen la feina que fem els bombers (en el dia a dia, per exemple, no hem de pujar una corda sense peus). Són proves que busquen una bona condició física, que tinguis força del tronc superior, resistència… Quan comences a treballar de bombera, el cos s’adapta al que has de fer i tu entrenes el que necessites per la feina, com per exemple la resistència i força per carregar durant hores una motxilla plena de mànegues en un foc forestal mentre puges per la muntanya.

En algun moment heu sentit algun tipus de discriminació o heu viscut alguna situació incòmoda pel fet de ser dones? dins de la vostra professió

M. C.: Vivim en una societat masclista on t’assenyalen, és clar que es viuen situacions de masclisme. La gent se sorprèn perquè siguis bombera. Amb els torns que he estat no he tingut problemes rellevants, però potser en algun servei m’han fet algun comentari del tipus ‘no havia vist mai una dona bombera’, o m’han preguntat si una serra mecànica pesa. L’hem estat utilitzant quatre persones, per què m’ho vens a preguntar a mi? Que no et sorprengui que hi hagi una dona tallant amb la serra quan hi ha moltes de dones que la utilitzen per la jardineria, als treballs forestals…

A. E.: Igual que en el dia a dia, hi ha dones que ho pateixen en qualsevol professió, inclús al carrer, en l’oci, en l’esport…

L’uniforme està adaptat per les dones?

M. C.: Actualment, hi ha el polo i el pantaló que portem a diari, però l’EPI de foc o d’accidents de trànsit, que és el que és més incòmode, perquè pesa i té tres capes… aquest no. Ara s’està licitant. Però fa 26 anys que hi ha dones al cos. Jo entenc que potser per una o dues no es contemplés, però és que ja fa molts anys que hi ha dones. I realment hi ha diferència anatòmicament, en el tronc superior d’un home versus el d’una dona. La ciència de l’antropometria està més que estudiada.

Conduir el camió, entrar al foc o rescatar víctimes d’accidents de trànsit, tàsques diàries dels Bombers. (Foto: CalellaCOM)

I en el cas dels parcs, estan adaptats? Hi ha vestuaris femenins i masculins?

A. E.: En el cas de Pineda, sí. Tenim vestuari femení i vestuari masculí. A més, estan molt bé. Però això és una anomalia. Altres parcs estan en procés d’adaptació.

M. C.: Hi ha un projecte de vestuaris inclusius, perquè parlem sempre d’home o dona, però com que hi ha diferents gèneres, volen fer uns vestuaris del mateix tipus que als spas, on hi ha una precambra on puguis vestir-te amb intimitat.

Com és el dia a dia al parc?  

M. C.: A les set del matí has de tenir el teu equipament preparat per si hem de sortir corrent. Fem un petit briefing, ens trobem amb els companys que acaben torn i ens passen les novetats. Llavors fem la revisió dels vehicles per si falta benzina o s’ha de repostar alguna cosa, que tot funcioni bé. El cap de torn fa una reunió amb els tots els caps de la regió i comencem amb pràctiques matinals i de tarda i al vespre, entrenament.

El servei que més es coneix dels bombers és el d’apagar incendis, però també tenen altres competències.

M. C.: Ens criden quan algú es queda tancat en un ascensor, al lavabo, al balcó; també actuem en accidents de trànsit i col·laborem en la recerca de persones en l’àmbit rural, a la muntanya. Urbà, en principi no, tot i que a vegades es fa. També en salvament marítim. Però els serveis que més hem de fer són obertures d’habitatges, per exemple de persones grans que cauen.

A. E.: També ens activen quan hi ha fuites d’aigua, gas, risc elèctric, arbres caiguts que ocupen vies…

Què li dirien a una persona que vol ser bomber?

A. E.: Que ho tingui clar, perquè serà un procés difícil i dur, però que si realment ho vol i ho sent així, que ho aposti tot, que prioritzi estudiar i entrenar per aconseguir-ho. És una feina de risc i dura tan físicament com emocionalment. Per mi compensa moltíssim i continuaria triant-la infinitament.

M. C.: Que s’interessi per la feina. Que vingui als parcs, que vegi què es fa. Perquè hi ha molta gent que només veu la cara maca, el camió, que tothom estima els bombers. Però aquesta feina té molts components. Que s’informi i vegi realment si li agrada, perquè molta gent entra per diners i per l’horari.

Actualment, hi ha tres dones bomberes al parc de Pineda, però les tres canvien de destí amb el nou any. Properament, arribaran més bomberes de forma temporal per la seva estada de pràctiques. 

Abans de començar l’entrevista, comentaven que s’acaba la seva estada al parc de Pineda…

M. C.: El 31 de desembre faig l’última guàrdia. El meu destí ara és Figueres.

A. E.: Jo vaig a Mataró.

Amb què es queden d’aquest any aquí a Pineda?

M.C.: Hi ha moltes coses. El torn, els trobarem a faltar. També amb la zona i amb els serveis que hem fet aquí, alguns curiosos, com el de l’autobús, i d’altres que no es poden explicar (riures). Al final has d’aprendre, també. Les persones no canvien, pots tenir una persona al torn amb la qual potser no t’hi portes bé, però t’hi has d’adaptar, perquè has de treballar amb aquella persona i hauràs d’entrar al foc amb ella. Això és un bon creixement personal.

A. E.: Una mica el mateix. He estat molt a gust en aquest parc, tant amb la gent del meu torn com amb els altres. A més la gestió del parc és molt bona, tota la gent que el porta treballa moltíssim perquè funcioni com funciona.