Fa tant de fred aquesta nit

Dos quarts d’onze de la nit. Fa tant de fred aquesta nit. Vaig en cotxe. Escolto a la ràdio el Catalunya Nit, amb Manel Alías (us el recomano, notícies amb reflexió i reposades a darrera hora del dia).

Parlen del Pla Fred a Girona per a les persones sense llar. Justament avui, el darrer CEO deia que l’habitatge ja és el principal problema dels catalans i catalanes. Una periodista entrevista l’Agustí, de 71 anys. Fa deu anys que no té llar. Fins no fa massa, l’Agustí ha pogut anar trampejant i buscant-se la vida en albergs per no dormir al ras, però des que fa uns mesos li varen diagnosticar un càncer de colon, ha hagut de dormir al carrer. En les seves condicions, fent quimioteràpia, no pot dormir en espais compartits, això explica amb una serenor que em deixa glaçada. Està fent quimio i ha d’anar a l’hospital cada dia. En escoltar-lo, tinc un calfred. Si dormir al carrer ja em sembla una experiència terrible per a qualsevol ésser humà, imagino estar patint els efectes d’aquest tractament tan dur en plena nit al ras… Ignorat, rebutjat i vomitant en un racó…

No sé a vosaltres, però a mi això em rebenta. Em regira. Em fa mal. No us fa mal? No us molesta que hi hagi persones que es trobin així? No us trasbalsa? Aquesta i moltes altres realitats que ens envolten i a les que ens hem ja acostumat. Els nens a Gaza patint la guerra. Les xifres de dones assassinades per les seves parelles i les que pateixen violència… Les xarxes de pederàstia… Els avis i àvies sols i estafats. Fins i tot ja ens hem acostumat al fang pudent de Paiporta, que encara plora els seus morts i no es refà un mes després.

Sempre fem escarafalls al principi, però després ens acostumem i integrem el dolor aliè com a part del decorat. Cadascú de nosaltres té els seus problemes, segur. Qui dia passa, any empeny. I de vegades, mirem cap a una altra banda. Impera una mena de positivisme tòxic i naïf que ens han volgut inculcar i que res té a veure amb l’optimisme real. Perquè ser positius no és amagar la brutícia sota la catifa, és observar la teva porqueria, fer-la visible i netejar-la. Ser positiu no és ser indiferent i evitar mirar el que ens fa por i ens sembla dolorós. És fer-hi front amb valentia. Perquè, al final, aquesta indiferència ens matarà la humanitat.

Volem viure en una societat en què un home de 71 anys ha de vomitar sol al carrer a mitjanit? És aquesta la societat que volem?

Hi ha situacions que no podem evitar, però podem no ser indiferents. Podem mirar els ulls a les persones. Perquè nosaltres demà podríem ser ells i viure les seves circumstàncies. I veuríem com altres són indiferents. I clar, hem estat solidaris, però calen solucions estructurals i no posar pegats. Hem de ser valents i fer un tomb a aquesta societat indiferent.

Continuo escoltant. Diu l’Agustí que ell cobra una pensió i podria pagar fins a 300 euros per poder dormir en alguna habitació, però no la troba. I li cal ara a prop de l’hospital perquè té problemes per desplaçar-se. De veritat és impossible trobar una habitació per 300 euros? Com hem arribat a aquest extrem? Com s’ha permès que s’arribi a aquest extrem? Quina mena de societat hem construït entre tots?

Anem a treure fang i després cobrem 900 euros per 7 metres quadrats? Fem-nos-ho mirar!

Fa pudor aquest món. Pudor de claveguera com Paiporta un mes després, encara esgarrapada, trencada, enfonsada al fang pudent i amb persones vivint de beneficència… Fa pudor d’indiferència aquesta societat. Fa pudor de por. Fa pudor d’ignorància.

Segueixo conduint. Arribo a casa i aparco en un carrer relativament proper. No em queixaré ara. De vegades ho faig, ho reconec. Jo també faig pudor sovint, però ara no us explicaré la meva vida. Fa fred. Miro al voltant i m’imagino haver de dormir allà. Al ras. Un vent fred i humit em colpeja la cara. Uf! No ho puc imaginar. No vull. Una sensació de rebuig i pànic em regira l’estómac. Quina por. Quina pena…

També un dels grans debats de la setmana eren unes fotografies. Les que la gran Annie Leibovitz ha fet als reis. El rei i la reina en tota la seva majestat. Una obra mestra. Unes fotografies precioses i completament innecessàries. 137.000 euros li han costat al Banc d’ Espanya. Una institució pública.

Calia? No puc evitar tot de pensaments poc escaients que no citaré ara.

No puc deixar de veure fang, el de Paiporta, i vòmit, el de l’Agustí aquesta nit en un carrer fosc i brut, recargolant-se.

No sé vosaltres, però si a mi algú m’hagués preguntat, ja que els ha destinat una institució pública, jo hagués preferit pagar-li un allotjament a l’Agustí. A ell i a la família que han desnonat fa unes hores amb dues criatures. Als que dormen al ras. A pagar psicòlegs de la Seguretat Social per les víctimes de violència, per l’ansietat de qui no arriba a final de mes i no pot més. Als hospitals. A les llars d’infants. A més assistents socials. A més beques. Més agents. Més bombers. Més recursos pels que ens defensen.

Fem llista? Despertem? Deixem la indiferència?

M’alegra que ara tothom hagi entès allò de que tots ens mereixem un habitatge digne i comencem a posar-hi solucions.

Fa tant de fred aquesta nit.