Prou vidres trencats
Hi ha un biaix cognitiu anomenat de “percepció ambiental”, tot i que popularment s’anomena també “dels vidres trencats”. Es basa en l’efecte que té l’entorn en el nostre comportament. Bàsicament, en la idea que un espai net i ordenat genera en les persones que es mouen en aquest entorn més neteja i ordre. Allò que aconseguim que estigui bé, ens agrada mantenir-ho… Perquè les persones, allà on van, fan el que veuen que fan les persones que ja hi són. Els espais nets són més fàcils de mantenir. Quantes vegades a casa hem fet una “neteja a fons” i les setmanes següents hem intentat mantenir-la el màxim de temps possible? L’ordre engendra ordre i el caos engendra caos.
El nom de biaix ve dels anys 80 a la ciutat de Nova York. Sembla que era coneguda pel seu alt nivell d’inseguretat, especialment en entorns concrets com el metro. En lloc d’incrementar la duresa policial o activar lleis més estrictes, es va prendre la decisió de, simplement, netejar: els grafits no duraven més d’una hora, els vidres trencats i desperfectes s’arreglaven ràpidament, mostrant així una cara més amable. Sense ser aquest l’únic factor, la neteja de l’entorn i l’espai, va ajudar significativament a que els actes vandàlics comencessin a disminuir amb el temps…
Els experts afirmen que l’ordre en l’entorn habitual afavoreix l’ordre mental. Ja ho deia en el seu llibre, “La màgia de l’ordre”, la coneguda Marie Kondo, que es defineix a ella mateixa com a consultora d’organització. L’autora japonesa explicava que els seus clients, després de buidar casa seva de tot allò que els feia nosa, ordenar-la i fer una neteja integral, s’aprimaven sis quilos, milloraven a la feina i, fins i tot, alguns trobaven parella després de temps d’estar sols. L’entorn és un mirall del que portem a dins. Quan llencem unes sabates velles, una peça de roba foradada o regalem allò que no fem servir, estem ordenant la nostra ment, la buidem de misèries i desgavell. Es tracta d’una cerimònia que va més enllà de fer lloc a les coses noves (no moltes per no tornar a saturar l’espai) sinó que serveix de ritual per treure també de la nostra vida i ment pensaments i creences que no ens aporten res de bo. Perquè les coses noves arribin, s’ha de fer fora les coses que no ens fan servei. Val a dir que si són velles, útils i que ens fan sentir bé i ens porten bons records, ens les podem quedar. És el que explica la Marie Kondo, que durant anys va a anar a domicilis aliens a posar ordre i va ajudar a “canviar vides”. Tot i que no era ben bé d’això del que volia parlar. Volia parlar de deixadesa. Dels vidres trencats que no fan venir ganes de contribuir a l’ordre dels espais comuns… De sortir cada matí de casa a passejar el gos i trobar-te el que veieu a la fotografia. Deixadesa, brutícia, incivisme…
I posant-me a la pell de qui va llençar els ous o no va posar el cartró al contenidor adient… Per què? Importa? Entre tanta deixadesa, he d’esforçar-me a reciclar? Canviarà alguna cosa? Si no passaran a recollir ni avui, ni demà, ni demà passat… I qui dia passa, brutícia empeny. I ja tenim el biaix cognitiu servit. L’entorn de porqueria ens desmotiva a complir i fer el que toca. Tant se val, no ve d’aquí… Però, i si féssim un petit esforç? I si ens declarem en rebel·lia cognitiva i decidim quina mena de persones som facin el que facin els altres? I si posem ordre?
I si posem ordre a les nostres vides sense esperar a que un altre ho faci primer?
