La Calella turística (II): de la “dictocràcia” dels hotelers als interessos compartits

En aquest segon article parlarem dels recursos que des de l’àmbit municipal es destinen al sector turístic. Què paga cada calellenc a través dels seus impostos? Què suposa aquesta inversió per a la ciutat? Qui n’és el principal beneficiari? De quina manera cal reconsiderar la inversió turística per augmentar el valor afegit de Calella?

L’esforç municipal (públic) destinat a satisfer la indústria turística és titànic i, al llarg de l’any, cada calellenc paga els següents serveis relacionats: augment de la plantilla i serveis en temporada alta (seguretat, neteja, brigada, platges…), manteniment d’espais municipals (Museu del Turisme, Oficina de Turisme…) i equipaments esportius on es realitzen tornejos amb clubs estrangers; campanyes de màrqueting i publicitat; activitats destinades a augmentar les pernoctacions com l’Ironman, la Festa de la Cervesa, les Jornades Internacionals Folklòriques o el Sing for Gold; sucoses subvencions destinades a l’empresariat hoteler (ATC), etc. Es paga moltíssim. Tant, que aquesta quantitat econòmica, sorprenentment, no s’ha pogut ni calcular.

Aquesta despesa, que és recurrent en les últimes dècades, i que ni de lluny s’equilibra amb els gravàmens recaptatoris fets a mida per a l’empresariat hoteler o amb la taxa turística, té una repercussió directa en les mancances d’infraestructures i serveis bàsics que es presten a la població. Conscients que els recursos municipals són limitats, i que tota inversió extra en grans esdeveniments va en detriment dels serveis bàsics que no es presten al llarg de l’any, observem que, a la Calella d’avui, hi ha deficiències en diversos àmbits: instal·lacions esportives, escoles i serveis educatius, serveis socials, habitatge, gent gran, etc.

Davant d’això, cal plantejar-nos la següent qüestió: ha de ser l’administració pública l’única (o màxima) responsable de les inversions en turisme? A criteri meu, no, i m’explico: d’una banda, i atès que el turisme és la principal font econòmica que genera ocupació (sovint precària), el municipi ha de posar a disposició les eines necessàries perquè l’activitat es desenvolupi amb normalitat i garanties. Tanmateix, també cal inversió privada, especialment per part de les cadenes hoteleres, que, com a beneficiàries, han de promocionar i organitzar els esdeveniments necessaris per augmentar la clientela que els genera beneficis al final de cada exercici.

És sota aquesta lògica —d’establir límits pressupostaris per un cantó, i de saber diferenciar què és competència pública o privada per l’altre— que la segona ciutat més pobra del Maresme podrà afrontar els reptes que es presenten. I per fer-ho, més enllà de la coherència i l’equilibri, cal un govern local que no estigui format, subjecte o subordinat, per membres o interessos d’un empresariat hoteler que, mitjançant l’extracció de recursos públics (que passen a capital privat), n’extreu beneficis. Amb els diners que han d’anar destinats a millorar les condicions materials de vida dels calellencs, no s’ha de generar lucre privat.

En segon terme, i com s’indica des de diversos àmbits, si el que cal és promoure un turisme de proximitat i més responsable amb el medi ambient, que desestacionalitzi la temporada i beneficiï el comerç i la restauració, caldrà redirigir les inversions municipals. Sota el criteri “el que és de grat per a la població calellenca, també ho serà pels visitants”, la inversió pública dedicada a la indústria turística hauria de basar-se, prioritàriament, a potenciar les singularitats que tenim a la ciutat i fer-la més bonica i atractiva. Però com?

A Calella tenim diverses peculiaritats que estan desades en un calaix on cal intervenir per guanyar valor afegit. Una és el jaciment del Roser, que, tot i la pèssima actuació feta fins ara, encara amaga tresors que poden situar-lo en la consideració que es mereix. Una altra és el nostre entorn privilegiat: els pins i la zona de la riera, l’enllaç natural entre la serra del Montnegre i el mar, no només és un valor paisatgístic que hem de preservar de l’especulació urbanística, sinó que seria adequat projectar-ne l’ús amb zones d’oci i connexions per gaudir de l’esport i el paisatge. Cal executar un programa ambiciós de renaturalització de les platges; dissenyar i executar la millora d’enjardinats i neteja d’espais urbans; potenciar la protecció del nostre patrimoni històric establint rutes guiades; introduir programes de difusió de la rica, variada i valorada gastronomia mediterrània, impulsant el producte local i de proximitat (aprofitant un gremi de la restauració potent), etc. Inversions i actuacions que, juntament amb les que podrien sorgir mitjançant el debat i la participació ciutadana, de segur que farien una ciutat millor tant per als residents com per als visitants.

Treballar per una Calella amb personalitat pròpia, cuidada i bonica és vital per projectar-se millor turísticament i també per oferir més qualitat de vida i felicitat a les persones que hi habitem. Per això, quan es facin les inversions municipals, cal anar més enllà de la crematística curtterminista (plantejada per donar rendiment econòmic immediat a un cercle reduït de persones) i cal fer-les establint millores que deixin una empremta al poble, amb l’esforç públic i també del sector privat. Transitant de la “dictocràcia” dels hotelers als interessos compartits.

Annex: Aquest article és la continuació del Sopar dels Déus.