Els anys cinquanta XLVII
Continuem amb la principal diversió d’aquells anys. Anar al cinema. Per antonomàsia, era anar al cine Àncora, sense menysprear ni oblidar les sales Mozart (can Salom) i el cine Espanya, del qual ja en parlarem. Tot plegat, moltes butaques per veure cine.
L’Àncora era una sala gran, situada al carrer Església cantonada amb Sant Joan, de mes de 1410 butaques. Administrada pel seu propietari, el Sr. Manuel Masmitjá Murillo (tres M). Era un empresari molt professional. No estrenava cap pel·lícula que no hagués vist abans a Barcelona, on residia, per allò de saber la seva durada i si eren adequades pel seu públic. Tenia una llibreta amb el nom dels films i el seu minutatge cronometrat per ell mateix.
El cine Àncora tenia dues entrades per carrer Església que corresponien a les dues bandes de la sala. Pel carrer Sant Joan, tres portes de llibret sempre tancades -s’obrien a l’estiu per la sortida dels acalorats espectadors-, la de més avall tenia pany per obrir, per entrar el personal i el mateix empresari.
El cine Àncora el vàrem conèixer amb cadires juntes i amb el terra d’obra. Encara hi havia a l’entrada el ban governatiu, que entre altres disposicions, determinava que si durant la sessió es tocava l’himne nacional, el Cara al Sol o l’Oriamendi, els espectadors havien de posar-se de peu. No recordem cap ocasió. Fins el 1955, no es va fer una reforma modernitzant les butaques -fetes a la fusteria Salvet del carrer Jovara- amb una forma mes anatòmica, enfustant les llotges que van deixar de ser-ho i passaren a files petites de butaques numerades amb els seus abonats. Es va allargar molt l’amfiteatre -es veu a la fotografia- just perquè una persona dreta no molestés els raigs/imatges que els passaven pel damunt. Tenia unes prolongacions als costats fins a la paret de l’escenari on hi havia els lavabos. Es va enfustar el terra de la platea, donant-li una bona inclinació, i en el curull de la modernitat, els passadissos tenien llums vermells al terra i estores per evitar el “taconeo”.
Interior del Cinema Àncora. (Foto: Lambert Cussó)
La fal·lera d’anar al cinema començava el dimarts o dimecres quan posaven els “quadrets”. Un pòster gran de paper anunciant la pel·lícula i una sèrie de fotografies presentades damunt d’uns cartrons que permetien clavar-los i així exhibir escenes. Els col·locaven en els vestíbuls i es podien veure a través de la persiana i les portes amb vidres. Aquells anys, es feien sessions el dissabte a la nit i el diumenge dues sessions continues. Amb les corresponents mitges parts per sortir a comprar caramels, cacauets, avellanes o xufles als carretons posats al davant. L’empresari deia que també s’havia de guanyar la vida, tot i que li quedava el terra ple d’esclòfies. A la mitja part, es passaven unes transparències d’anuncis de cases comercials i algunes vegades tràilers de la propera pel·lícula.
Permetin-me un incís propi i familiar. Fou una vivència del que escriu el cosí Josep Maria Nicolau, ara resident a Frankfurt. El nostra avi, Miquel Vila, tenia les claus del cinema perquè tenia tota la confiança de l’empresari en haver estat encarregat de la sala molts anys, entre ells els difícils del govern anarquista. Aquests havien amenaçat amb requisar la sala, però no ho varen fer perquè la tenien quan volien i es descuidaven de pagar el lloguer, fins i tot la neteja. Resulta que l’avi ens va convidar a anar al cinema amb ell. Entràvem per la porta accessible del carrer Sant Joan (en dèiem la porta falsa). Algunes vegades ja estava obert i d’altres obria ell. A dins, es reunien unes dotze persones, quatre acomodadors, dos porters, dos taquillers i unes quatre o cinc persones de la neteja, que tenien dret al cinema gratis. L’avi pagava l’entrada seva i les dues nostres per la porta de la gàbia de la taquilla, als taquillers Sr. Joan Gay o la Sra. Pepita. Ell es posava a la fila darrera i nosaltres al costat asseguts als reposa braços per veure la pantalla. La sessió començava puntualment quan poc abans de les quatre sortia l’encarregat, Sr. Castellà, del despatx de l’empresari, situat a la banda esquerra, a pocs metres dels lavabos i deia cridant “Anem-hi”. Tothom als seus punts de feina, s’obrien les portes i començava a entrar gent que curiosament corria per agafar el seu lloc preferit i tota la sala estava buida! En pocs minuts quedava quasi plena.
Característica del cine Àncora era que el diumenge venien les entrades al matí. De dotze a dues. Es compraven en unes taquilles que semblaven les aspilleres d’un búnquer, pel gruix de la paret, i ja vèiem les primeres cues per anar al cinema. A la tarda tornem a fer cua per entrar. Se’n feien dues. Al carrer Sant Joan i al carrer Església. Ja hi havien instal·lats els carretons per comprar, entreteniments comestibles. S’obrien les portes a les quatre i a dos quarts de cinc començava el passi del No-do, obligatori amb un cost de 200 pessetes el lloguer. Era un noticiari documental, força ben fet. Sortia Franco inaugurant pantans, hospitals, blocs d’habitatges etc., així com les victòries del Reial Madrid. Seguidament, la primera pel·lícula, acostumava a ser la fluixa. Els primers anys encara eren en blanc i negre.
Quin tipus de cine vèiem? Doncs molt de nord-americà de tota mena, comèdies, drames, western, bèl·liques i musicals. Bastant de cinema espanyol (excessivament folklòric), algunes pel·lícules angleses i bastant cine italià, amb els drames del neorealisme i de còmiques. Vàrem veure l’aparició de mites cinematogràfics com Marilyn Monroe, Sofia Loren, James Dean i Elvis Presley. No ens posarem a anomenar pel·lícules, seria interminable; ni tampoc altres artistes, n’hi havien molts. Remarcarem que les noies de la nostra generació admiraven al galant Rock Hudson. Tot aquest cine amb una sonoritat excepcional. Al darrera de la pantalla hi havia dos altaveus més alts que una persona. En canvi, la imatge quedava constreta al ser una boca d’escenari de teatre. Es va arribar a la pantalla panoràmica, però als films amb cinemascop li faltaven amplada. Aquest cine va funcionar fins 1986.
L’incident de les gorres vermelles (coreanes en deien). Un diumenge a la tarda, tot un grup de joves, molts dels basquet, varen entrar amb aquestes gorres i al situar-se a les butaques, varen muntar moviments i xerinola excessius. Avisats pels acomodadors i al no disminuir la xerinola, els varen expulsar. Recordem a l’encarregat del cine venint a explicar-ho a l’avi, doncs era un més de la casa. L’incident va acabar al cap de pocs dies a l’alcaldia amb una reconvenció.
El Cine España estava situat al carrer Jovara, el que és ara el darrere de l’Hotel Espanya. Va funcionar del 1955 fins el 1968. Era dedicat al cinemascop. Tenia una pantalla molt aconseguida. La sonoritat no era tan bona com la de l’Àncora. S’havien instal·lat altaveus al darrere dels espectadors que donava un aire de modernitat. Ràpidament, es varen anar abonant les seves localitats, unes 600, amb afluència de gent gran. Començava més tard, sobre les 17:30h i només repetien una pel·lícula, la primera, considerada la bona.
La columna ha quedat més llarga de l’habitual. És el comiat dels anys cinquanta, tot agraint als que han tingut l’amabilitat de llegir-me. Gràcies. Ara ens prendrem uns mesos sabàtics per reflexionar i veure si tenim prou records i documentació per seguir amb la dècada dels seixanta.
