Susanna Solans i Yasmina Navarro: “Els residents amb demència són els grans oblidats”

Quant de temps porten treballant en residències? 

Susanna Solans: Porto més de 20 anys treballant en residències del Maresme, com per exemple a la Guillem Mas i a la CDM, les dues a Canet de Mar. També vaig estar 3 anys fora del país, a Anglaterra. I aquí, al Casal de Fàtima, porto dos anys i mig. 

Yasmina Navarro: En aquest sector, jo només tinc l’experiència de Fàtima i també porto dos anys i mig. Venia de treballar amb nens i adolescents i va ser un canvi que vaig fer per circumstàncies personals, no sabia com sortiria i ha anat de meravella.

La Susanna s’encarrega d’organitzar i crear activitats socials i terapèutiques amb els avis de la residència, tot i que destaca l’intent perquè aquestes activitats siguin diferents per ells: “en altres èpoques fèiem activitats molt relacionades amb la vida passada i amb l’ocupació que havien tingut els residents quan treballaven”. També feien activitats lúdiques com jugar al bingo, al dòmino o anar a passejar. Abans, el seu objectiu era mantenir als avis actius perquè no s’avorrissin. En canvi, “ara, des de l’educació social, el que es pretén és que es facin coses que realment siguin impactants per la seva salut i els atorgui dignitat com a persones”. Per la seva part, la Yasmina s’encarrega de resoldre els conflictes que sorgeixen en el dia a dia, fer petites intervencions quan cal i treballar temes emocionals.

En el dia a dia, el primer que fan els avis és rentar-se i esmorzar. “Això és sagrat” afirmen les dues, i afegeixen que durant el dia, tenint en compte la voluntat de cada resident i les seves condicions físiques i mentals, les activitats poden anar variant: “alguns fan activitats de fisioteràpia i psicosocials. Els que tenen més autonomia, aprofiten que estem molt a prop del centre per escampar la boira, anar a fer el cafè i fer vida fora de la residència. Per la tarda, interaccionen amb els voluntaris quan venen i els caps de setmana molts aprofiten per anar a l’església perquè són creients o per tradició”. 

La vida en una residència no és gens fàcil. També hi ha moments molt durs. Quina és l’experiència que tenen els residents quan entren per primera vegada?

Y.N: Per a moltes persones, és un moment traumàtic i dur. Molts no han escollit venir aquí. Algunes ho poden comprendre més o menys, n’hi ha que entenen que hi ha una necessitat perquè requereixen una atenció que els familiars no els poden donar, però això no treu que costi molt d’acceptar. També hi ha persones que surten del seu entorn més proper, algunes segueixen vinculades a Calella, però d’altres venen d’un altre lloc. Aquest desarrelament del seu entorn proper és dur. Emocionalment, és un moment complicat i els hem d’acompanyar molt. 

I les famílies?

Y.N: Sí, també és molt dur per elles. Hi ha molta culpabilitat per haver de deixar el seu familiar aquí, tot i que també saben que és l’única manera i que estan fent el millor per aquella persona, perquè ells no poden atendre-la. Però no poden evitar sentir-se a vegades culpables perquè senten que les estan abandonant.

I en el cas dels residents que tenen necessitats especials, la dinàmica canvia completament?

S.S: En realitat, jo crec que només l’1% podem considerar que són autònoms i la resta necessiten ajuda, més o menys. Hi ha persones que tenen demències avançades i que estan situats a la planta de dalt perquè requereixen una atenció més constant i per fer totes les activitats de la vida, des dels desplaçaments fins a portar-los al lavabo quan toca perquè són incontinents i no se n’adonen. Aquestes persones han d’estar més supervisades i es preparen altres activitats on no s’utilitzi tant la paraula, perquè alguns ja no poden parlar, sinó més sensorials, de joc o amb música, que és molt efectiva. De fet, els residents amb demència són els grans oblidats, perquè han perdut aquesta capacitat de parlar. 

Y.N: I les activitats parteixen d’un altre plantejament que és aconseguir aquesta connexió amb la persona en moments puntuals amb l’entorn. Tu, com a facilitador, ja sents que has fet una cosa positiva per aquella persona.  De totes maneres, com que som una residència petita, sempre intentem que els de la planta de dalt baixin a fer activitats compartides i sempre que hi ha una festa estan tots junts.

Les dues treballadores del Casal de Fàtima reconeixen que mobilitzar tots els residents i treballar amb cadascun d’ells pot ser una tasca complicada. Per aquest motiu, l’ajuda dels familiars i, sobretot, dels voluntaris faciliten la feina en un sector que consideren cada vegada més precari. “Els sous són molt baixos en comparació amb la tasca social que es fa i la necessitat del servei. Si comparem un sanitari d’una empresa privada o d’una fundació amb un que treballi en una residència pública –que n’hi ha poquíssimes– , ja cobren només pel fet de ser pública 400 euros més que nosaltres per la mateixa tasca”. A més, la Susanna Solans afegeix que la mala imatge que es va generar de les residències durant la pandèmia “és molt injusta”, ja que “han de passar moltes inspeccions, hi ha càmeres supervisades per tot arreu i hi ha tot un sistema que protegeix els residents”. 

De fet, un dels col·lectius més vulnerables actualment en una residència són les persones que tenen un alt grau de dependència o demència. És complicat per vosaltres treballar amb persones dependents?

Y.N: És tot un repte. A vegades, hi ha gent que està deprimida o enfadada amb temes que no han gestionat del tot. Vens amb la predisposició que facin coses i aquella persona no vol, no li ve de gust. Aquí entra el nostre paper d’intentar involucrar-los perquè has de generar un vincle afectuós. És quan aconsegueixes que s’obrin i caiguin aquestes muralles de ràbia quan ells veuen que la vida continua. També hi ha gent amb qui no ho aconsegueixes mai i això ho hem de respectar. Tenen rutines que venen molt marcades per la Generalitat, horaris per medicacions i la mateixa logística del centre.  

També hi ha casos més greus on el resident no us tracti bé per alguna malaltia de fons?

S.S: Això forma part també de la duresa de la feina. A vegades, la resposta no és agradable, no només per una agressió física puntual que pot sorgir quan estàs dutxant una persona amb demència que no en té ganes, sinó que, en general, el feedback que pots rebre no és molt amable. Pots cremar-te amb aquestes coses; la responsabilitat és teva i has de saber que estàs arribant a un límit i que necessites ventilar-te. 

Y.N: També has de valorar si tu com a treballador estàs malament per temes de feina i per no saber gestionar algun moment d’estrès puntual. També has d’evitar barrejar-ho amb temes personals.

Per fer valer el paper dels avis a la societat i per fomentar que facin activitats diferents i dignes, Susanna Solans i Yasmina Navarro han creat l’exposició “Habitar la Vellesa”, que també ha estat possible gràcies al psicomotricista Ricard Jorge i el fisioterapeuta Marc Marzo.

De què tracta l’exposició?

S.S: “Habitar la Vellesa” va néixer de la necessitat que hi hagués una veritable inclusió de les persones grans en una residència. Vam definir com a principi que volíem que els avis s’expressin i tinguin una participació activa de debò i que escolliríem el vehicle de l’art per compensar la carència de les  pèrdues cognitives, que en molts casos és la immensa majoria de les persones que estan aquí. “Habitar la Vellesa” és un projecte que acaba desembocant en una exposició a l’Ajuntament Vell amb obres artístiques on farem reflexionar la gent de quines són les coses que impacten a la vellesa. En el projecte, partim dels principis de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), un enfocament professional on es tracta a la persona de manera més humanista i no tan centrada en les malalties o condicions que pot tenir.

Y.N: L’objectiu del projecte era no perdre de vista que aquestes persones que estan en residències, amb demències o sense, tenen unes necessitats i uns drets que moltes vegades en el paper sí que es verbalitzen, però en realitat queden esborrades amb la dinàmica del dia a dia. Si aquestes persones no tenen les veus per dir quines són les seves necessitats, ens hem de plantejar si nosaltres ho estem fent bé.

I les obres d’art que es podran veure a l’exposició les han fet els residents del Casal de Fàtima?

S.S: Exacte. A més, estem parlant d’obres d’art que han creat amb la col·laboració d’artistes professionals, com el grup de creadors de Canet “Art Blau”; el fotògraf de Manresa, Oriol Segon; i l’artista calellenca Noemí Morgabi. És un bon equilibri i és bonic perquè disposes d’obres que tenen estètica, però que a més amaguen un missatge de persones que aparentment no tenen res a dir.

La Mercè, que porta 22 anys al Casal de Fàtima, és una de les participants en el projecte “Habitar la Vellesa”.

La inauguració de l’exposició tindrà lloc aquest divendres a les 18h a l’Ajuntament Vell i es podrà visitar de forma gratuïta fins el 8 de desembre. El següent pas de les autores de l’exposició és continuar amb altres projectes de caràcter social i educatiu. De fet, volen iniciar un projecte psicosocial amb nens de primària en risc d’exclusió social i mostrar-lo a través d’una obra de teatre.