Els anys cinquanta XLVI
Anem a comentar el cinema que vèiem i gaudíem aquells anys. Ho farem cronològicament tal i com ens anàvem fent grans.
Al principi de la dècada, els pares de família, moviment parroquial, havien muntat un cinema amb una màquina de 16 mm a un espai del convent de les monges (ara Escola Pia), entrant pel pati de les columnes, al fons a l’esquerra on primer hi trobaves la sra. Puig dels caramels. Es podien comprar aquelles barretes que, a base de llepar-les, es feia una punxa per punxar al del costat, també caramels amb pal, en forma de peix o rodons però plans. Ho recalquem perquè el caramel de bola i pal va sortir més tard i ens consta casualment que va ser difícil obtenir la patent en haver existit ja caramels amb pal. Em sembla que els amables lectors deduiran a quin ens referim.
La sala amb bancs oferia cine molt apte per l’edat amb una censura a base de posar un pot davant de la màquina i tapar escenes no adequades. Recordem molt cinema còmic de mig metratge, mut, amb banda sonora de música. Tot en blanc i negre. Charlot, Stan Laurel i Oliver Hardy (el gordo y el flaco), Buster Keaton i els guàrdies de la Keystone. Havíem vist algú que, de tan de riure, va caure del banc. Alguns documentals nord-americans -devien ser molt barats- amb comentaris de peculiar accent. Recordem expressions com: “En los lagos de las montañas Rocayosas de los Estados Unidos, cada canoero tiene su canoa..”. Alguns eren interessants al mostrar Nova York o les cascades del Niàgara. Com a pel·lícula llarga, moltes del far west, rin-tintin, “El llanero solitario”, Tom Mix amb les animades arribades de la cavalleria i especialment una sèrie de Fu-man-chú, on va quedar palès com de dolent era el personatge. Poques de dibuixos, sense color no resultaven. En dèiem “el cine de les monges”.
Acabada l’etapa del “cine de les monges”. Va venir poder anar al cine a Can Salom (Sala Mozart), que fins 1953 havien fet sarsueles i festivals lírics. El cine era apte per a tots els públics, amb unes cadires de banc amb llistons al respatller i una sonoritat bastant millorable. Es passaven moltes pel·lícules de “l’oest”, amb les escabetxades d’indis i galopades de la cavalleria. Cine dels americans que produïen films a tot drap per exportar-los. També es veia el cine espanyol, molt folklòric, quasi sempre andalús, toros a dojo i unes pel·lícules que en dèiem “espanyolades”, però que revisades de grans, ja no resulten tant inaguantables. Les pel·lícules de Pepe Isbert, Manolo Morán, Matilde Muñoz i Lola Flores, etc. Quasi sempre en blanc i negre i excepcionalment alguna en color, quan l’empresari va decidir fer el mateix programa de l’Àncora, traslladen els rotllos d’un local a l’altre. Si una no era apte, es canviava. Personalment, no vàrem ser molt assidus d’aquesta sala.
Hem mencionat el tema de si les pel·lícules eren aptes. Al principi, governativament no hi havia massa exigència, a meitat de la dècada es posaren seriosos i exigien a les sales de posar un rètol amb la qualificació de “apto para todos los públicos” o “para mayores de 16 años”, condició que es feia acomplir preguntant l’edat als joves que podien oferir dubtes. Permetin-me una anècdota del grup o “colla” a la cua per entrar a l’Àncora. La sessió era per a més grans de setze anys. Un company, de nom Albert i que confio ho recordarà, era l’únic que els tenia, però era el més baixet. L’encarregat del cine, al passar pel costat nostra, encara se li pregunta: “tu, noi, quants anys tens?”, la resposta verdadera, “jo setze, per què?” i tots cap a dins.
De la qualificació moral de les pel·lícules de la setmana, també se’n cuidava un jove d’AC que posava al cancell de l’església un paper amb els títols dels films i la qualificació moral treta de la revista Ecclesia. Així, hi havia “apta para todos los públicos”, “para mayores”, “para mayores con reparos” i “gravemente peligrosa”. Al respecte d’aquesta darrera, es va donar el cas, explicat per l’empresari que el rector se li va acudir en la prèdica de la missa, “tirar trones avall” -com es deia- que s’anunciava una pel·lícula greument perillosa, “Duelo al sol”. Resultat: les sessions plenes i l’empresari deia que havia estat una bona propaganda. El que mai hem sabut era la qualificació de la gent gran quan deia d’una pel·lícula era rosa o verda. Hi ha qui diu que abans es posaven colors per la seva classificació. Encetat el tema del cinema, continuarem.
