Tots som immigrants
Voldria aclarir el títol del meu article: tots som immigrants. Primer per fer-nos reflexionar i, després, perquè també nosaltres ho podem ser o ho hem estat. Les circumstàncies poden ser canviants. Ens pot ajudar a entendre aquesta afirmació, i més en els supòsits que ens podien o poden afectar, com podria ser el clima, la política, l’economia o, simplement, la necessitat de buscar nous horitzons per refer la nostra vida, sigui a favor o en contra de la nostra voluntat.
L’ocupació de territoris sempre ha estat inherent a tota classe d’espècie pel seu desenvolupament. Siguin per nous assentaments o per compartir-los. Defensar que el primer en arribar-hi tingui el dret a la seva propietat és un fet concloent des de sempre per a totes les ocupacions i desplaçaments que ha fet la humanitat, i que gairebé sempre ha estat en litigi. Per això, hem fet una defensa, per nosaltres natural, dels territoris que habitem. Compartir-ho ha estat prou difícil, i molt més quan creiem que pot estar en joc la nostra propietat i la nostra cultura.
Actualment, amb les arribades indiscriminades que, de ben segur, s’incrementaran en el futur, adoptar avui uns posicionaments d’acollida sembla prou difícil, encara que tan sols sigui per raons humanitàries. Una causa important del rebuig és l’afirmació de la dreta, i molt principalment per la banda més ultradretana, aprofitant veritats o mentides de què la immigració és la causa principal de la nostra inseguretat o que ens dificulta el nostre accés al món laboral.
Amb tot això, es fa un discurs populista creïble i fàcil que agrada escoltar, el qual afavoreix la creació de majories suficients a la societat tant a nivell polític com a la societat civil, perquè es pugui decantar el sentit del vot quan arribi el moment. Tanmateix, l’objectiu és arribar a adequar les lleis per legalitzar la seva expulsió del país sense entrebancs. Altra manera és la dels que pensem evitar-ho de manera democràtica i regulada. Perquè les dades ens diuen que en el nostre país, amb la jubilació dels “baby boom” entre d’altres elements i amb la insuficiència de natalicis, ens cal una part important dels nouvinguts per cobrir espais laborals, com ja es fa ara, però que encara són insuficients i imprescindibles per fer sostenible la nostra economia de la qual ens nodrim tots.
No podem posar-nos de perfil amb tots aquests nouvinguts, oblidant de vegades que són persones. La responsabilitat recau directament en els governs per posar-se al dia amb lleis i amb les mesures de control que facin falta per a la seva regulació. Entenem que el dret d’acollida és significativa i inherent als drets humans i amb la carta de Nacions Unides. Però això no ens pot fer caure en la incapacitat per solucionar-ho, fent tota la pressió per la via política o d’associacions civils, a on calgui, amb l’objectiu final de col·laborar amb els països migratoris d’origen. Hem de cercar l’entesa per tal d’aconseguir migracions que vinguin amb contractes concertats, adequant aquí la seva formació, si cal, per cobrir les vacants als llocs de treball.
Hauríem de sobreposar-nos a les actituds catastrofistes, que sols ens poden portar cap al conflicte. Hem de saber fer un anàlisi realista i que ens porti a veure la part positiva i entendre aquesta primera generació immigrant que ens pot semblar ara que ens fa nosa, es pot convertir en segones i terceres generacions, com s’ha vist amb la història, en part important de l’estructura del país. A Catalunya en tenim bona pràctica, i amb bons resultats, amb les arribades a mitjans del segle passat de persones d’arreu d’Espanya. La diferència ara és que deixa de ser un problema regional a supranacional, és a dir, per entendre’ns, a tot Europa. Per això, les eines comunitàries ens poden ajudar amb tota la seva capacitat de més fàcil aplicació i esperem que més efectiva, però aquesta l’hem de trobar i posar-la en pràctica quan més aviat millor.
No deixem que altres ho facin per nosaltres. De ben segur que les seves fórmules, que aprofitaran també per restringir llibertats, a molts no ens agradaran.
