Calella podria haver tingut una segona parada de tren situada al barri de Pequín. Tot i que ara sembla impossible, existia aquesta idea a principis del segle passat, en el moment en què es van construir les cases del carrer Colom, anomenades “cases barates” perquè els beneficiaris havien de ser persones de classe obrera. Es plantejava com un baixador, més modest que una estació, igual que les parades actuals de Cabrera de Mar – Vilassar de Mar o la d’Ocata a la línia R1 de Rodalies. 

Ho ha tret a la llum Ramon Villaret, qui a més de dedicar el seu temps a la interpretació, també és un apassionat de la història de la ciutat. En una conferència sobre fets anecdòtics de Calella, Villaret ha explicat que encara queden documents de l’època on s’esmenta que havia de “gestionar la urbanització el suport de l’excelentíssim Ajuntament perquè la companyia de ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant construeixi un baixador per a viatgers a la part ponent de la ciutat”, el que es plantejava com una millora de la urbanització a principis del segle XX. De fet, aquestes cases es van construir entre els anys 1927 i 1930. 

Les cases del carrer Colom es van construir durant el primer terç del segle XX. (Foto: CalellaCOM)

El projecte, però, no va tenir el suport del consistori del moment i va quedar en paper mullat. “Amb l’empenta que té la gent de Pequín… imagineu-vos si tinguessin una parada, serien un poble independent i els calellencs viuríem al costat de Pequín”, han fet broma Villaret i l’editora Anna Grau a la conferència.

Edificis que emergeixen i desapareixen

La frustrada estació de tren a Pequín no és l’única anècdota que Villaret ha recollit de diferents investigacions i llibres que parlen de la nostra ciutat, com “Calella Típica” a la conferència “Aquelles petites coses. Fets anecdòtics d’un altre temps”. També ha parlat de l’evolució d’alguns edificis que han marcat un punt d’inflexió. 

L’Escola Pia n’és un exemple, un edifici del 1850 i que en els seus inicis va començar com una església. L’edifici es va construir en 10 anys amb un pressupost de 100 milions de pessetes d’aquell temps, de la mà de Camila Champeny. “Era una monja molt religiosa de la institució de la companyia de Maria, però al 1875 va acabar marxant de la companyia d’una manera poc pacífica”, explica Ramón Villaret. 

Altres edificis encara perduren en la memòria dels més grans, però actualment ja no existeixen. “A cal Escanya Pares feien les delícies dels més llaminers”, afirma Villaret, referint-se a l’antiga pastisseria Can Llavaneres de la plaça de l’Església. Segons l’actor, “aquest nom neix perquè un avantpassat de la família va agafar al seu pare pel coll i el va arraconar contra un arbre, sense arribar a majors. I es va quedar amb el mot”. Un malnom ben peculiar però pel qual es coneixia antigament.

Reis i famosos a Calella

Calella també ha estat el lloc de pas de la reialesa. De fet, Ferran VII “el desitjat”, va passar per Calella durant la seva tornada cap Espanya després de l’exili i se li va obsequiar amb un sopar que va costar 3.888 rals espanyols. “Per que comparem, el Palau de Liria de la casa d’Alba va costar 14 mil rals” explica Villaret. 

També la ciutat ha donat origen a personatges que han esdevingut famosos. Un exemple és Enric Borras, calellenc de naixement i creador del joc “Magia Borras”, molt popular fa uns anys.

Calella de llegendes i de marina

La història de “Juan de Dios, que dormia al cementiri amb els vius i amb els morts” és una de les llegendes populars que els pares explicaven als seus fills. Tanmateix, aquesta llegenda neix de la vida de Joan de Borra, un home que va ser segrestat pels pirates turcs i que va acabar vivint un temps a Calella. L’home es dedicava a pintar parets pel poble i també es deia que dormia en un nínxol del cementiri. D’aquesta història va néixer fins i tot una obra de teatre: “En Joan… ¡borra, borra!”.   

D’altra banda, la “Coca de Mataró” que es troba en el museu de Rotterdam, seria originalment de Calella, segons Villaret. “La coca va ser un donatiu ofert a l’ermita de Sant Elm. Més endavant va ser subhastada però no van mencionar que era de Calella, ja que en aquells temps la ciutat ni apareixia en el mapa. Mataró diu que és seva, però la coca és nostre”, afirma l’actor calellenc.