Una Diada, diferent o indiferent
Fa poc vaig expressar-me públicament: “Cadascú en qualsevol festa, agafa la postura que creu és l’adequada. El ventall pot ser divers. La pots gaudir i participar-hi, reivindicar-la o ignorar-la”.
Entenc que una festa nacional mai pot ser igual per tothom, quan vols defensar o inculcar un sentit de pàtria. Segurament perquè en una societat plural per motius diferents, com poden ser lingüístics, econòmics, culturals o polítics, aglutinar aquests sentiments és prou difícil quan la mida del seu èxit és el de les mobilitzacions, agreujat molt més quan pot tenir l’afegitó d’intentar decantar-la amb clau partidista, quan n’hi ha més d’una.
Perquè no deixa de ser un dels motius principals les sensacions emocionals, i aquestes poden confondre els ciutadans. Molt més quan per una part de la societat catalana el seu objectiu està pendent d’assolir, per l’altre el considera aconseguit i possiblement una majoria no s’hi involucra o potser tant li fa.
Jo crec que la nostra diada hauria de ser un dia de festa.
Però, vet aquí que varen triar una data bèl·lica, amb derrota, i el que es decidia era la successió en la corona espanyola, no la secessió d’Espanya. Sempre he pensat que la tria va ser feta expressament per generar reivindicació. Per aquest motiu per a la majoria dels mitjans, tal com deia, l’èxit és proporcional a la magnitud de les manifestacions. Res a dir, perquè sempre és bo el pulsòmetre polític, entenent-ho pels motius adduïts. La gravetat la podem tenir quan una mobilització, sigui en la dimensió que sigui, creient en un desig ciutadà, vol emprendre un canvi polític, amb entrebancs que no el fan realitzable. Aquest intent pot esdevenir una lamentable derrota de creença, amb repercussions futures no tan sols pels qui les promou sinó també pel País.
Entendre i crear una significació per fer la diferència de Catalunya en contrast amb qualsevol altre territori és prou difícil, i trobar un fet cabdal encara ho pot ser més. Tanmateix, la nostra història és tossuda per fets propis o aliens enfront dels nostres interessos i amb la Diada es volen defensar.
Per no fer-ho extensiu i entre d’altres, podríem anomenar els moments històrics a defensar tant per una part com de l’altre: el “Compromís de Casp”, el “Tractat dels Pirineus” la “Guerra dels Segadors” amb el corpus de sang, la “Guerra de Successió” i la que tenim més a prop, la desgraciada guerra civil. Llegir el perquè dels daltabaixos sense acord, amb enfrontaments, que ha estat la norma en la nostra història, ens hauria de dur a fer una anàlisi pel futur seriós per no tornar-nos a equivocar.
Diuen que la història es repeteix, potser en el que em vull referir, no en la forma però sí en el fons. Faig el vincle en el temps, a l’època tardana del segle IX, amb el govern de Carlemany, que va ser anomenat com el “Pare d’Europa amb el redreçament del nostre continent i amb el naixement d’un sistema unitari occidental. Després es convertí amb l’Europa diversa que ha estat al llarg dels temps. Un niu de lluites fratricides a on els nacionalismes han estat els protagonistes de l’enfrontament. I a tocar fa ben poc amb les dues guerres mundials. Aquest va ser el motiu del naixement per aconseguir l’entesa i amb ella la pau de l’actual Unió Europea amb el Tractat de Roma, tal com la coneixem fins avui.
Soc dels que esperem d’ella l’entesa dels seus pobles. Que sàpiga encabir les seves pluralitats i nacionalitats en un destí comú i en pau, trobant el sistema més adient amb una eina mestre per a aconseguir-ho. Ben segur que caldria fer un repàs en el món actual, a on les globalitzacions tenen un paper preponderant i podríem assegurar que s’ha demostrat que la unió de nacions i regions amb organitzacions fortes determinen un escut de defensa de tots els ordres malgrat que moltes vegades nosaltres mateixos no en som perceptors ni sabedors del seu resguard.
Que aquest desig d’entesa europeu ens doni la clau perquè en la nostra diada guanyi la festa i no la reivindicació. Això voldria dir que hauríem arribat a assolir l’objectiu comú de país.
