Fem-nos grans d’una vegada

Tinc por. Ho admeto. Cada cop en tinc més. Por per mi i per les persones que m’estimo. Veig violència arreu i les notícies que escolto i llegeixo no ajuden. És com si l’agressivitat en general hagués augmentat de nivell. Trets, apunyalaments, agressions sexuals, agressions contra persones per raó de gènere, d’orientació sexual o pel grup al qual pertanyen. El nivell del mar que puja i ens engolirà. La Intel·ligència artificial que ens deixarà sense feina… Els mosquits que encomanen el dengue i, si no són els mosquits, ho faran les paparres, que sembla que ara volen i ens poden contagiar de mil coses més.

Els darrers temps, tot sembla una bogeria, una cursa de paranys. No vam aprendre res de la pandèmia oi?

Sembla que no. Paper mullat tot.

I segurament és la por que ens porta a perdre l’oremus i reaccionar de manera insensata. La por engendra violència i la violència engendra por. I el hàmster dóna voltes sense parar.

La por ens paralitza, ens fa sortir corrents o ens impulsa a atacar per defensar-nos. Són les reaccions bàsiques quan estem espantats o ens sentim assetjats. El nostre cervell és una màquina de supervivència, no de felicitat. No és pas massa diferent al d’aquells homes i dones que vivien en coves i es tapaven amb les pells dels animals que caçaven. Per això per nosaltres és tan important “pertànyer a la tribu”, perquè antropològicament ser rebutjat és comparable a que et facin fora de la cova, el que aleshores suposava la mort de fam, de fred o a mans d’una animal salvatge. Han passat mil·lennis i els perills s’han sofisticat, però el cervell és bastant similar (en alguns casos, permeteu-me, la broma es fa molt evident). Els motius de les nostres pors són altres. Les moltes hores de feina, el sou minvant i la hipoteca creixent, el nostre cap o responsable que no ens valora o ens crida, la parella o l’absència de parella, la soledat… Cada cop més inputs d’insatisfacció que el mal ús de les xarxes socials porten al límit.

Incertesa en general. Una sensació d’incertesa i d’inseguretat gegant, enorme, rotunda, esfèrica… I totes aquestes situacions no són pas com caçar el sopar i estar tensos en una persecució lluitant per la pròpia vida, duren en el temps i van deteriorant cada dia el nostre cos i el sistema nerviós. En diem estrès i ens hi hem acostumat tant que hi ha qui fins i tot es posa medalles de com en va d’estressat i les moltes hores que treballa. Sempre es pot treballar més, sacrificar-se més i perdre més temps de la nostra qualitat de vida en aquesta carrera boja per aparentar i guanyar més per aconseguir… què? Estar més tranquils? No parem un minut per poder acumular recursos i que arribi un dia que puguem parar i estar en pau… Tot i que aquest dia no arribarà mai. Mai tindrem prou, o perquè ens paguen molt poc per fer el que fem o perquè sempre voldrem una mica més per estar més segurs.

Regalem vida per comprar una seguretat que no existeix. Hipotequem la nostra vida i el nostre dia a dia per un futur que no existeix. I passa un dia rere un altre fins que mirem enrere i descobrim que era mentre esperàvem.

Tenir por és natural, habitual… No m’agrada la paraula però potser s’escau… “normal”. El nostre cervell ens predisposa a sentir-la per tal que ens sigui possible prevenir riscos i genera al nostre cos tot un seguit de reaccions que ens permetran, a nivell físic, solucionar-ho… Ens inunda de cortisol, l’hormona de l’estrès que ens prepara per superar situacions límit, entre d’altres. Sortir corrents, atacar o quedar-nos paralitzats per minimitzar-nos amb el paisatge. El problema és que aquestes solucions tenen sentit quan els perills són un animal salvatge o un salvatge que ens trobem pel camí (n’hi ha forces). No ens serveixen per gestionar hipoteques, caps exigents, conflictes veïnals, ni infidelitats de parella ni aquesta soledat que sentim sovint quan algú ens rebutja i pensem que ens quedarem sols al món. Tot i que les fem servir i ataquem (física i verbalment), fugim del conflicte i de les responsabilitats o fem veure que no passa res. I això ens porta a viure en una adolescència constant i eterna esperant que altres ens solucionin la vida, sense prendre responsabilitats ni prenent decisions.

I així ens va.

Davant dels problemes de la vida responem com feien els nostres predecessors. Ells, però, no tenien mòbil, ni hipoteca. Estaven sotmesos a perills inimaginables per nosaltres i la seva esperança de vida era molt curta.

La vida es complica i enlloc de mirar de cara el que passa, assumir responsabilitats i posar límits, amaguem el cap sota l’ala o ens quedem paralitzats. Hi ha qui fa veure que no passa el que passa i qui sempre està empipat i li costa poc fer quatre crits.

Hi ha qui, deixant-se portar, ataca i fa mal a altres persones.

I no, no és una justificació, ni una excusa. Ens hem tornat inexcusables com a societat.

Ho explico per poder entre tots, aprendre del que passa a veure si ho podem aturar i fer-nos grans d’una vegada.