El difícil camí de la convivència
Viure en un model democràtic com el nostre és prou difícil si es volen moderar els seus extrems polítics, sense trencar la llibertat d’expressió. Aquests extrems són pregoners de les seves veritats absolutes, com diuen, per arribar al paradís ciutadà, fent servir la seva norma per aconseguir-ho, que és per la via dictatorial. En tots els països aprofiten mals governs per ser-hi. No són excepcionals aquests brots autoritaris per la seva implantació. També poden esdevenir com a resultat de la confiança electoral, bloquejant les alternances ideològiques quan aquestes són la base de les democràcies, i poden donar peu a un encastament en el poder i pervertir-lo.
El següent fet que pot arribar a distorsionar les llibertats en democràcies participatives és la no veritable separació de poders, com són el legislatiu, emanat del poble, i el judicial, emanat del coneixent pel seu arbitratge, i així donar el vist i plau a les bases i normes que es regeixen en el país, sobretot de la seva carta magna. No deixar que res esdevingui cap control partidista en la judicatura ha de ser el moll de l’os del sistema. La tria dels membres judicials sempre ha estat polèmica perquè, a part de les seves responsabilitats als càrrecs, no deixen de ser persones amb les seves ideologies. Pot agreujar-lo quan el país ve de règims autoritaris o amb xacres heretades de temps passats.
Per això, esmento una cita de fa temps, quan l’adveniment de la Segona República. Es tracta d’una part del text d’en Joan Maragall que va ser editat al periòdic “El Sol” que adverteix als seus lectors, (Un cor furtiu – Xavier Pla): “sin resolver el problema de Cataluña, no habrá tranquilidad en España ni grandeza común. Para nuestra actuación catalana en el conjunto español hay una cuestión previa: se nos debe colocar en pie de igualdad, respetando nuestras modalidades y dejándonos en la holgura suficiente para desarrollar nuestra personalidad”. Aquesta expressió feta fa quasi cent anys enrere són de màxima actualitat. Dona a entendre avui que no es van fer bé els deures, o no els hi varen deixar fer, a qui tocava.
No caldria anar massa lluny en la nostra història per trobar el resultat contemporani de fets proppassats per contemplar el que anava directament en contra dels interessos generals. Els moments i les seves circumstàncies són claus per qualsevol nova implantació i això pot determinar el fracàs, entomant un camí invers al desitjat.
És una paradoxa que ara esdevingui a Espanya, després d’una llarga dictadura, una monarquia constitucional, titllada com hereva del franquisme, amb totes les seves circumstàncies, fent prevaldre que precisament la nostra democràcia estigui catalogada en el grup de les democràcies plenes, a nivell mundial, i que una part d’opinió de la nostra societat la cregui insuficient i d’altres no legal, però que en la pràctica està donant el rèdit que en els moments prou difícils de la seva instauració, era una incògnita la seva aplicació, servei i longevitat. Moltes de les fites socials i drets civils aconseguits avui havien estat objectius republicans de primer ordre, esdevinguts ara en la seva implantació; cal dir que ho han estat la majoria amb governs de progrés.
Jo voldria Espanya com una petita Europa. Acollidora, diversa, mestissa, laica, plurilingüe, federal i republicana, on les perifèries no siguin absorbides per un fet comú que desdibuixi la seva personalitat. És una manera d’entendre en la pràctica del que emana la Unió Europea amb els seus Estats adherits.
Cal trencar la norma històrica de la violència i l’enfrontament, per voler assolir una cosa tan senzilla i tan difícil de vegades d’aconseguir: la veritable unitat civil per seguir un camí llarg i segur de pau i convivència.
