L’orgull i la por
No t’equivoquis. L’orgull és por. L’orgull és falsa seguretat. És una capa que et poses a sobre perquè sembli que res t’afecta i que pots prescindir del món quan el món realment et fa molt de mal. Et fa massa mal. I en lloc d’assumir aquest dolor, sentir-lo, comprendre’l i provar de superar-lo et limites a negar-lo.
T’amagues dels altres perquè no vegin que et trenquen per dins i que poden esgarrapar-te.
Amagues el teu dolor perquè creus que et fa feble, quan en realitat és tot al contrari. Et disfresses de persona segura i confiada a qui no li importa res ni ningú. Tot i això, les persones segures en elles mateixes de veritat no temen mostrar les emocions perquè han après a gestionar-les. Posen els seus límits, són capaços de dir no i de dir prou quan cal. I no cedeixen en allò que realment podria ferir la seva dignitat, però no tenen cap problema per admetre els seus errors i responsabilitzar-se dels seus actes.
L’orgullós mai no admet que es va passar de rosca i que es va equivocar. Perquè tem que això el faci fràgil davant dels altres. Una persona que realment confia en ella mateixa i està segura sempre et mira de cara, et diu la veritat i n’assumeix les conseqüències dels seus actes. Sap que mostrar presumptes debilitats davant d’altres no li treu valor sinó que demostra la pasta de què realment està fet. Sap que mostrar la seva vulnerabilitat el fa completament poderós i demostra la seva fortalesa. Tot i que no necessita demostrar res perquè ja sap qui és.
Una persona que confia és valenta i sent la por com tothom, però no es deixa portar per ella.
L’orgull ens aïlla del món. Ens col·loca en un pedestal de fang, a la corda fluixa, i ens obliga a fingir tota l’estona que estem bé i que trepitgem terra ferma. Ens allunya de les persones que ens estimen i que estimem potser perquè no ens permet reconèixer que ens importen… Perquè això seria també reconèixer que poden fer-nos mal. La capa que ens posem per impedir que ens facin mal és la capa que no permet que ens acariciïn. Les barreres que posem per no deixar-nos tocar per altres fa que aquestes persones es cansin d’intentar arribar a nosaltres i de donar-nos afecte i no rebre res a canvi.
L’orgullós de vegades no dona res per si no rep… I al final es queda sol. I en aquesta solitud potser creu que als altres els ha quedat clar que no hi és. No t’equivoquis. L’orgull és por. La dignitat és una altra cosa… És una cosa inherent a tot ésser humà que de vegades queda soterrada per la necessitat que altres ens valorin i ens vegin, però que sempre hi és esperant ser descoberta. I la dignitat no necessita trepitjar ni ignorar. La dignitat no fa ghosting ni deixa sense respondre un missatge en vist a ningú. No es fa la xula ni menysprea perquè no necessita, perquè no és un artifici… No ha de demostrar res ni està pendent de ningú. Perquè sorgeix d’un treball intern que ens porta a ser valents i assumir qui som.
No t’equivoquis. L’orgull és pura por i només porta més por disfressada de falsa seguretat.
És buit. És covardia pura. És un sac enorme de dolor pendent de sentir que l’orgullós va arrossegant i que cada cop pesa més… Fins que potser un dia esclata i salta pels aires… I l’orgull a’ ensorra i s’esvaeix i queda un ésser humà nu davant el món que descobreix que fa temps que es protegeix quan en realitat mai no va caldre…
I que allò de què havia estat fugint era justament el que necessitava per ser feliç. Treure’s la capa i viure.
Sovint els que més tibats caminen mirant els altres de reüll són els que més por tenen de mirar als ulls i mostrar-se tan i com són.
