Els anys cinquanta XLIII
Vàrem dir a la columna anterior que els caps de setmana de l’hivern eren diferents dels de l’estiu, igual que els de començament de la dècada amb els del final de la mateixa. Entrem a l’estiu just al acabar el curs escolar i teníem a sobre les “verbenes” de Sant Joan, als pins, i la de Sant Pere al passeig. Diades de focs, focs de veritat a la platja i als carrers sense pavimentar. Feia dies que es portaven trastos per cremar, fins i tot calia posar als darrers dies vigilància, perquè alguns “amics” no encenguessin el foc dels altres.
Es començava la temporada de banys. La gent de mar deia de banyar-se passat Sant Pere. A principi de la dècada pocs anàvem a la platja. No estava de moda. Es feia servir l’ombra de les barques per protegir la roba. Hi havia qui tenia tendals artesanals, quatre pals i un tros de tela, i ja tenien l’ombra. Per evitar que arribessin al mar les aigües negres que sortien de les clavegueres, es feia un mur de sorra -estil pantans- i al poc temps l’aigua estava neta. No hi havia tants detergents amb química, es rentava amb sabó “Lagarto” i lleixiu. A principi de la dècada encara estava prohibit canviar-se a la platja, es tenia que anar a les casetes de bany. El barnús només a la platja i es tolerava al passeig, però no pel carrer. Els banyadors complets, homes i dones, elles amb faldilleta. Tot va anar afluixant amb el pas dels anys i la vinguda del turisme ho va canviar. A finals de la dècada ja es veien alguns dos peces (bikinis) i els homes teníem la moda del banyador-pantaló “meyba”. La platja era ja el preferit per passar les hores del migdia. Al principi ens cremàvem i es pelava la pell. Es recorria a cures caseres que no ho arreglaven. El turisme va portar els olis i les cremes, perquè de pell molt blanca ens cremàvem més. Ho necessitaven i consumien. Les farmàcies i les botigues típiques pel turisme eren els venedors.
Un record nostàlgic a la forma que s’aprenia a nedar al principi dels anys. No hi havia productes de plàstic. Es podien trobar salvavides de goma per infants. Hi havia qui es procurava una cambra de pneumàtic de cotxe. Resultaven grosses i la vàlvula per inflar rascava la pell. Existien els anomenats “surs”, en forma de pastilla allargassada i travada per un cordó que lligat a la cintura ajudava a aguantar-se. Record nostàlgic eren els que havien portat carbasses – (havien d’aguantar la brometa, si eren les dels estudis). Finalment i de forma decisiva l’ajuda dels pares, algun familiar o veí que tenien la paciència d’aguantar-nos fins tenir la confiança per nedar.
Les tardes de l’estiu, en especial les de dissabte i diumenge, anaven plenes de petites sortides. De petits amb la mare o algun veí cap als pins a berenar. La dita era anar al pati de l’os, però alguns es quedaven a la pujada a la Font dels Lleons, sota els plàtans que tenien l’ombra més fresca que els pins. S’anava a la pista dels “trapecios”, on hi ha el refugi -aquells anys mig tancat i molt brut-. Hi havia tres muntatges d’unes barres de fusta sustentades per altres també de fusta en forma de V invertida. Al primer i el darrer, dos gronxadors, “trapecios” en dèiem, un pels nois que era una simple barra rodona de fusta – com la dels trapezistes del circ- i l’altre per les noies que es podien seure sobre tres o quatre travessers plans de fusta. Al mig hi tenien dos jocs d’anelles perquè es llisquessin fent exercicis circenses, nois i noies, elles provistes de bombatxos.
Una foto de la pista dels “trapecios” d’aquells anys
A mesura que anàvem fent-nos grans continuàvem anant al “trapecios” i al pati de l’os, molts cops provistos d’una pilota de goma i a jugar a futbol. La porteria un pi i un piló de fullac amb una peça de roba. Jugar a futbol estava molt estès, s’havien creat diverses penyes que portaven el nom del carrer, així, la Muntoriol, Creus-Batlle, Balmes i la Sant Jaume (que no corresponia al carrer), perquè jugàvem a sota la barana del passeig, just on ara hi ha els Waters tancats. També es jugava a la plaça Catalunya – amb trencadissa de fanal central inclosa que van fer pagar a les famílies dels que jugaven -. Es feien partits a l’espai on hi ha els jocs infantils al darrere la Gàbia fins i tot a un espai prop del túnel tocant a la “casilla” que tenia herba on hi pasturaven xais. Molts partits entre penyes – la més reeixida la Balmes que guanyava quasi sempre-. Tenien la participació d’alguns estiuejants, que venien a disfrutar, interessant-se el primer dia “como han ido los estudios y exámenes”. Ells ho havien aprovat tot amb notes excel·lents, però a principi de setembre anaven uns dies a Barcelona per preparar exàmens. Ara, a futbol hi havia que jugaven molt bé. Ja havíem adquirit alguna pilota de reglament i la cosa millorava. Eren els que al capvespre feien via cap al Núria, terrassa d’elegància calellenca, o barcelonina. Les penyes van desaparèixer a mesura que els més bons feien els 15 anys i anaven a jugar el juvenil.
Altres sortides, no podien faltar, eren anar a les roques a berenar. De petits a les primeres, després pel túnel a la primera i segona foradada. Per arribar-nos a la Roca Grossa es passava més per la carretera. Masses túnels.
Finalment citar que també anàvem els diumenges al cine, a can Salom, amb una entrada de 2,50 pessetes, dues pel·lícules per jovenets, amb animació pròpia quan sortia la cavalleria.
