T’atreveixes a deixar anar?

És increïble de vegades  el mal que fa deixar anar de la teva vida algunes coses, tot i que et fan mal.

Perquè estimem el que ens fa mal.

Perquè ens aferrem a la manera de veure la vida que ens va portar a estimar el que ens fa mal…

Perquè volem que les coses siguin com desitgem i creiem que haurien de ser. I no, no ho són… Perquè si nosaltres som tossuts, la vida ho és més i porta les regnes en tot allò que no depèn de la nostra voluntat (que de vegades crec que és la immensa majoria de situacions).

Deixar anar dol perquè suposa generar un buit que no sabem si podrem omplir. I si en omplir-se serà d’alguna cosa per a nosaltres tan valuosa com allò que deixem anar.

Perquè el que necessitem deixar enrere és bonic encara que ens faci mal. Perquè sembla perfecte en els nostres pensaments… Perquè a les nostres fantasies era màgic, encara que no en la realitat.

Deixar anar no és tancar-se a totes les possibilitats, és obrir-se a moltes més.  És permetre que la vida et mostri altres camins… És crear aquest buit necessari perquè alguna cosa nova vingui a nosaltres.

És descobrir si allò que subjectem fort i ens espanta “alliberar” és real o pura fantasia.

Si és fantasia no torna perquè el buit generat a la nostra vida és més gran que el seu volum real. Si és real, torna transformat perquè tu t’has transformat  quan ho has deixat anar.

Deixar anar fa mal. És una estrebada que t’esqueixa per dins, però no deixar anar et trenca per dins cada dia  molt més i et forada fins a deixar un buit gegant… Un abisme cent vegades més gran que qualsevol cosa que hagis de deixar anar i no puguis.

Ens resistim a deixar anar el que estimem fins a no trobar res que puguem estimar igual… Una cosa que ocupi el seu lloc. El que passa és que no entenem que la lliçó de vida que porta deixar anar no és descobrir si torna o no torna o què vindrà a ocupar aquest buit… La lliçó és el buit.

No és la por de deixar anar, és la por del no-res. El dolor de sentir-se buit completament.  El dolor de quedar-se suspès a l’aire, a l’abisme absolut i arriscar-se a ser-hi sense data de caducitat.

La vida et demana que saltis i notis aquesta buidor immensa.  Aquesta por. Aquesta sensació d’ingravidesa i de quedar suspès a l’aire sense saber si hi ha xarxa i terra ferma.

La vida et convida a deixar anar per viure el buit i descobrir el gran secret.

Només hi ha alguna cosa que l’omple per sempre i sense fissures… El teu amor per tu.

I aquest amor no fa mai mal.

La vida t’interpel·la a quedar-te amb tu perquè no et quedi més remei que reconèixer-te i, en conseqüència, com no pot ser de cap altra manera… Estimar-te i perdonar-te d’una vegada per totes.